Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 4 de mayo de 2013

Charlot ric, Charlot pobre (El doble en l'art de Charles Chaplin, 2/4)


Charles Chaplin, en bona mesura gràcies a la seva creació de Charlot, destaca com un dels grans còmics de la història del cinema; probablement el seu pidolaire sigui el personatge d’humor per antonomàsia d’aquesta història. Amb el desdoblament entre el jo creador cineasta Chaplin i la creació de Charlot el cineasta va esdevenir un jo-altre, un doble d’ell mateix. Amb aquest moviment cap a l’Altre, o cap a les facetes ocultes de la personalitat, estava plantejant un dels fonaments ontològics del cinema: «A decir verdad, el cine siempre parece amenazado por la necesidad expansiva de lo siniestro que habita en su interior, desde los primeros días, antes por supuesto del establecimiento de un canon institucional de representación (o copia).» (Muguiro, Cine directo. Reflexiones en torno a un concepto). Serà la reacció sinistre consubstancial al cinema, reproductor (amb matisos) de la realitat?
Chaplin va crear el personatge de Charlot i amb aquesta objectivació d’una part amagada del seu jo va transformar la seva carrera. El captaire transgressor però de bon cor va calar en el gust del públic, un encert en que es combinaven dues emocions contradictòries: el plaer transformador (per tant destructor), de l’impuls dionisíac tempestuós, i al mateix temps la tendresa sentimental, amb una inclinació de Chaplin cap allò melodramàtic. Aquest ús d’emocions duals (de nou el codi binari, fonament de l’artista anglès) va comportar el seu triomf entre les audiències. En el cas del director, gairebé sempre actuen forces contradictòries i barrejades.
Especialment rellevant en aquest procés de desdoblament artístic és el canvi de nom. L’artista originari dels espectacles de varietats va convertir-se en el rodamón fílmic del barret, el bastó, els sabatots i el bigoti retallat pels costats. Aquests trets idiosincràtics repetits en una producció rera l’altra van donar forma definitiva a l’homúnculus fílmic batejat amb un nou nom: Charlot. Canviar-se el nom constitueix un dels elements més importants per a fixar una nova personalitat –malgrat que, en aquest cas, el canvi vingui donat per una raó artística i no per un trastorn psicològic–. El jo Charlot permetia al director jugar amb continguts no acceptables socialment, com els seus continus enfrontaments amb les diverses autoritats.
La tendència al desdoblament ja es troba en els primers treballs de dues bobines per la Keystone, la Mutual o l’Essenay, dintre dels codis narratius de l’slapstick. A Charlot al teatre (A Night in the Show, Chaplin, 1915) un Charlot ebri va a veure una representació teatral, espai per excel·lència de les aparences –i d’allò dionisíac–; l’ebri trastoca l’ordre social, representació amb femme fatale inclosa. Pel que fa a la nostra argumentació, Charlot al teatre resulta especialment interessant perquè l’actor es desdobla en dos personatges un Charlot per a les classes altes, l’altre per a les més populars, ambdós igualment subversius.

Les produccions a First National, en que el cineasta va intentar afegir més complexitat a la trama per a estendre les produccions a tres bobines o més, mantenen en canvi el tret idiosincràtic de la tendència a la dualitat i al desdoblament. Aquestes produccions probablement són les que fixen definitivament la seva creació més popular, la del rodamón amb bon cor, que barreja l’esperit entremaliat que pot fer esclatar qualsevol situació o col·lectiu, esperit prototípic del dionisisme humorístic, com el seu enfrontament amb la policia a Vida de gossos (A dog’s life, Chaplin, 1918) juntament amb una tendresa sentimental que li farà protegir les dones de les que s’enamori o defensar víctimes del sistema encara en pitjors condicions que ell, especialment a nens.

No hay comentarios: