Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 8 de febrero de 2013

La cuina de la llengua


Certament en cada llengua hi ressonen segles d’història, ara bé, quins processos expliquen que una variant dialectal passi a constituir-se com llengua dominant, quin paper juguen els dialectes de transició, d’on parteixen les normes que fixen un estàndard, per quines raons s’eliminen moltes altres variants? I sobretot, quins són els interessos que han triat què és què, quin criteri han utilitzat per a les seves eleccions? El cas de les llengües derivades del llatí resulta paradigmàtic: on s’establien les fronteres entre àmbits idiomàtics?, qui les marcava?, quins criteris regien les seves decisions?
El magma del llatí popular va quedar fixat segons criteris polítics que van acabar modificant la situació establerta. On començava el català, on acabava el castellà, quin paper jugava l’aragonès o el provençal? El vulgar no era pas gaire diferent parlat a un lloc o a vint quilòmetres de distància (òbviament el basc i el castellà no es trobarien mai, estiguessin a vint-i-cinc quilòmetres o a vint-i-cinc mil, però en aquest procés també s’hi poden argüir raons polítiques, entre elles les fases de la conquesta romana de la península), només que la separació geopolítica sovint anava eixamplant la varietat idiomàtica, però amb la gran dificultat d’esbrinar què parlava cada poble, quina nomenclatura se li donava a cada vulgar –si és que requeria de nomenclatures–. La separació entre la llengua d’oc i el català és va produir de la manera que ho fer amb la col·laboració inestimable d’intel·lectuals, funcionaris i noblesa parisenca.
No són les llengües les que defineixen estats sinó, a la inversa, són les fronteres estatals o interessos socio-econòmics les que marquen les que influeixen decisivament en les fronteres idiomàtiques (i dialectes, encara més si se’ls considera un patuès)  allunyant-los d’un suposat punt d’estudi imparcial, «científic», des del qual arribar a una d’altra banda impossible exactitud ideal de la valoració, per expressar-ho en termes wittgenstenians.
Al segle XIV ja sabien que el que vulgar que es parlava a Barcelona, a Madrid, a Montpellier i a París no era el mateix idioma. Ara bé, quines característiques tenia cadascuna de les llengües i on establir els marges? No es podia fer-ho perquè la relació entre els parlants era fluida, i resultava complicat establir les diferències entre el que parlava un murcià i un alacantí, entre un de Barbastre, un dels Baix Cinca o un d’Osca, amb la gran munió de dialectes de transició barrejant el magma dels diversos vulgars. Per això va caldre l’esforç uniformitzador d’un grup d’intel·lectuals que concebés les diferències, una elit que influís per tal d’establir grups tancats, a més de la participació d’eixerits homes de negoci olorant-se més guanys o menys depenent de la diversitat de parles, segons els usos de la impremta, que preferia les llengües vernacles amb mercats tancats abans que el llatí elitista. Comença la història dels dialectes, del menyspreament cap al patuès, de qualsevol manera de ridiculitzar una llengua que no disposés d’una Acadèmia o un grup d’intel·lectuals suficientment prestigiosos que la defensin. I quan la institució s’implanta, comença l’època en que s’imposen bons i mals usos, per a donar esplendor evitant els barbarismes.
Va ser necessària la constitució d’una llengua estàndard per les acadèmies (i abans pels impressors), intuint els intel·lectuals que en formaven part que les llengües amb la població alfabetitzada i amb una versió estàndard evolucionen i es fragmenten molt menys, a més de servir per l’anivellament entre els seus parlants –com saben dolorosament bé les llengües subordinades per altres dominants–. Ara bé, l’establiment d’un estàndard arrabassa la capacitat de constituir-se en llengua a moltes altres variants populars, amb unes llengües molt més riques quan no existia l’impuls d’uns interessos econòmics que posessin pressió per a imprimir els seus llibres, triant les llengües vernacles perquè asseguraven millor rendiment.
Es pot acusar que aquesta descripció del procés idiomàtic està molt bé si se la trasllada al segle XII, però que segons la nostra cronologia ara mateix ja hem entrat al segle XXI, amb uns idiomes consolidats, el que resulta parcialment correcte; probablement les llengües, amb un paper més autocrític dels acadèmics, i sense les seves introduccions de dosis periòdiques d’artificialitat sintàctica, lèxica, estenent el concepte indefinible i autorreferent del bon parlar, acabarien derivant cap a la mateixa situació que al segle XII, és a dir, cap a un magma en que seria impossible traçar fronteres. Són les cicatrius polítiques les que les estableixen, i no una característica intrínseca al llenguatge.  La situació present no resulta la dels orígens, clar, però veure l’arbitrarietat de la gestació i els conceptes i interessos que s’han anat superposant pot ajudar a fonamentar el punt de mira.
D’aquesta manera, i si és cert, com ho és, que cada llengua conforma una manera de veure el món (el famós exemple del blanc i els esquimals), també ho és que aquesta conclusió en una parla processada ha limitat les possibilitats i definit unes grans construccions idiomàtiques seguint criteris parcials i un entramat d’interessos, malgrat presentar-se el procés com una cosa natural, gairebé com la floració a la primavera; molt probablement, sense aquest ànim fixador i conceptualista existirien moltes més variants de català, de castellà o d’indi hopi. Cada llengua presenta un marc de pensament, però potser seria molt instructiu establir-ne els orígens ja que molts dels constructes i dels mites del present parteixen no d’un parnàs de la il·lustració, rigor i claredat intel·lectual, sinó des d’una base de fang creada per comerciants, militars i experts escaladors en la jerarquia socials –anomenats col·loquialment trepes–. A alguns membres d’aquests grups les comunitats imaginades nacionals acaben anomenant-los pares de la nació o de la constitució –afortunadament, no tots els pares de les nacions ho són, tampoc cal caure en les generalitzacions.  
L’objectiu de la crítica anterior no és impedir la feina dels gramàtics creant llengües estàndard ni dels intel·lectuals que desenvolupen la seva feina identificats amb un idioma, pres com a tret nacional; al contrari, la seva feina és en el cas de les llengües subordinades gairebé inevitable, encaixats en un entorn on idiomes dominants utilitzen aquests recursos per a subordinar altres llengües i dialectes. Ara bé, hauria de quedar ben bé a la vista la seva intervenció, quin és el grau de construcció social en l’idioma, com allò pres com de naixement espontani i arrelat en tradicions ancestrals en realitat és gairebé flamant invenció i fruit d’una voluntat planificadora, cosa que no ha de ser dolenta per se, malgrat que facin recelar molts casos en que es vol donar gat per llebre.

2 comentarios:

Enric H. March dijo...

Aquest és un tema molt complicat. És cert que sense la intervenció dels gramàtics ni dels estats la geografia (les dificultats geogràfiques) hauria posat la frontera entre una llengua o una altra. Però la socialització, és a dir, la necessitat i la dependència d'una comunitat de parlants respecte a una altra per qüestions econòmiques de subsistència (el comerç, en definitiva) també és una eina limitadora del desenvolupament lingüístic d'una comunitat. Vull dir amb això que sí que és cert que els drets lingüístic, o el reconeixement, està coartat per la ingerència política (aniquilacions i exterminis a banda), però fos quina fos la realitat social o política d'una comunitat sempre es veuria afectada per ingerència naturals o artificials.

Però, és clar, sigui com sigui, tota comunitat lingüística es pregunta què són i que parlen, i les zones de transició són les que més ho pateixen.

Seria tot molt més fàcil si no es parlés de llengües. No parlem llengües, parlem dialectes; i aquests dialectes és al que se li hauria de donar caràcter lingüístic. Després ens podem posar d'acord si un determinat grup de dialectes pertanyem a un mateix estàndard o no: català, castellà, anglès o xinès mandarí.

I a l'escola? Doncs no ens queda cap altra remei que ensenyar estàndards. Però tot i que no hi ha gaire temps (els programes són molt densos), a cada comunitat se'ls hauria d'ensenyar les seves singularitats.

Als barcelonins potser no ens ve d'aquí, però les localitats petites i disperses ho agrairien. A més, la millor manera d'aprendre és posar en relació allò que és universal amb allò que és particular, en tots dos sentits.

El missatger dijo...

Bon dia, Enric.

Vols dir que els marcs geogràfics haurien marcat fronteres entre llengües? Excepte en els casos de separacions dràstiques (oceans, deserts extensos) crec que el magma de la llengua supera en condicions naturals les dificultats orogràfiques. Crec que el que passaria és que no es podrien establir amb claredat fronteres (la tendència natural en l’ésser humà és fer servir el llenguatge per al que serveix, és a dir, per a comunicar, i per tant intentaria entendre’s amb un parlant del poble veí), i per tant seria molt difícil delimitar àmbits lingüístics.
Al meu criteri, el primer que s’hauria d’ensenyar a les escoles és la condició de les llengües, de totes elles, com a constructe creat socialment. I després tota la resta, perquè en cas contrari la gent acaba pensant que la llengua constitueix una cosa semblant a un bloc unitari d’origen gairebé orgànic, i no és així. La consideració de llengua ve donada per la confluència de diversos interessos: polítics, econòmics, acadèmics.
Pel que fa als estàndards o als dialectes, està clar que en una realitat on existeixen llengües dominants i altres subordinades, on hi ha parles de prestigi i altres considerades dialectes per menysprear-les, doncs és evident que les parles amb menys pes hauran de fer servir les eines que utilitzen les dominants, però això no implica que no s’expliqui a tots els parlants l’arbitrarietat de tot el procés o l’absurd de la institucionalització dels idiomes, amb el que suposa de àmplia reducció de la creativitat, de l’esperit comunicatiu, d’empobriment en definitiva de l’experiència humana.
Salut!