Cal enraonar?

Investigar si en els orígens del llenguatge hi ha una relació directa amb la natura o mai es produeix, i per tant llengua representativa i realitat són sempre dos fenòmens sense connexió, excedeix les nostres possibilitats. En aquest sentit, l’atac al nominalisme de Wittgenstein va constituir un cert retorn a valorar de la llengua els seus usos, al considerar-la un discurs amb eines que menen cap a l’acció, eludint d’aquesta manera cert conceptualisme. Un tret característic de Wittgenstein rau en el seu gust pels casos, per allò particular, fugint d’especulacions generals que pequen d’abstracció per a guanyar grau de funció instrumental.

Les llengües conceptualitzen, reuneixen les diferències sota el paraigües d’una paraula que engloba i redueix d’una manera inevitable. Per consens dels parlants, la rosa que no és la rosa serveix per anomenar tots aquells objectes que tenen una aparença similar, amb la complexitat derivada de la gran varietat de criteris subjectius (els famosos exemples posats per Wittgenstein de l’ús de la llengua per nens) que s’han de posar d’acord, deduint que en impressions individuals hi ha una mateixa idea. A més, s’han de posar d’acord  segons unes normes completament arbitràries i convencionals, generades per els especialistes, els tècnics d’aquesta branca, que separen el bon ús dels dolents. El llenguatge no es circumscriu a les coses en sí sinó a les persones, a les comunitats, a les relacions entre els seus membres i a les pautes que s’autoimposen.

Ou còsmic amb el Gènesi escrit, al Museu de Jerusalem

S’apuntava fa dies que cada llengua determina una manera de veure el món, però matisant que aquesta manera està determinada per superposicions de tota mena seguint criteris i interessos ideològics. No només la llengua determina la societat sinó que la societat determina la llengua. S’enraona, però s’enraona de formes molt variades i al mateix temps seguint uns prejudicis socials. Quan s’enraona sense tenir present els casos particulars, es generalitza i es tendeix cap a un conceptualisme que pot tenir conseqüències funestes.

En aquest sentit, l’atenció cap allò sensible i l’obertura dels pictogrames, sempre permeables a la combinació i al sentit múltiple segons casos, permeten una relació molt més poètica, polisèmica, amb la llengua. La poesia de la llengua com a manera d’oposar-se a la conceptualització de la llengua. D’aquí l’experiència sensible que transmet ja en la seva vessant cal·ligràfica, una experiència carregada de densitat, sensual, lluny d’un idealisme conceptualista.

Potser cal un nous esforç per a realitzar un efecte desil·lusionador sobre les abstraccions i la raó igual al ja fet sobre el nominalisme i les paraules, un esforç ja proposat per Nietzsche, amb el seu característic temperament transgressor i a contrapèl. De la mateixa manera que el nom no és l’objecte (almenys en les llengües desencantades, aquelles no emprades per allò sagrat), l’abstracció que se’n derivi, el producte de la raó, tampoc ho és.   

Potser hauríem d’enraonar més, però les experiències del segle XX aconsellen precaució amb aquest desig. El més gran horror de la historia humana coneguda es va regir per criteris d’una gran lògica industrial duts a terme per uns tecnòcrates que creien ser la culminació de l’evolució, superhomes dins de la cultura més exquisida del moment. Però es que en la derrota d’aquests bàrbars contra altres homes de raó, els seus rivals liberals i comunistes es van caracteritzar igualment per la vilesa més gran, amb bombardeigs indiscriminats de ciutats, matant centenars de milers sinó milions de civils. Això per no portar al record gulags i camps de concentració cambotjans, aplicadors d’un sistema que es considerava perfectament raonable. Després d’Auschwitz, però també d’Hiroshima o Dresde, de la guerra de trinxeres i dels atacs químics, de Stalin o Pol Pot, o, per a ser més actuals, d’una contrarevolució conservadora que prima l’egoisme personal i de grup d’elit sobre el conjunt social, els ideals de progrés ja no és que hagin de posar-se en quarantena, és que han de manipular-se amb vestuari de protecció radioactiva.

Per a contraposar-los, la proposta de Wittgenstein, de reflexionar sobre la llengua (i per tant sobre la raó) des d’uns criteris concrets, analitzant les funcions i tenint present els casos, sembla una proposta molt recomanable; assenyada, fins i tot. Una vacuna davant els perills de la generalització abstracta.  

Per concloure, cal afegir un nova matisació: de la mateixa manera que la crítica a un sentit ingenu de la llengua no implicava la negació a la feina dels lingüistes (només faltaria), la crítica a un conceptualisme jutjat excessiu, a un racionalisme deslligat dels particularismes, tampoc implica que es recomani l’irracionalisme eixelebrat, sinó en cada cas prendre consciència dels processos, dels límits, i de les zones opaques en l’anàlisi d’allò existent.