Fábulas de lo visible, d'Àngel Quintana

A Fàbulas de lo visible Àngel Quintana investiga en les diverses modalitats de creació de realitat (o de virtualitat) al cinema. L’assaig constitueix un intent reeixit d’indagar en certs aspectes narratius i de construcció del camp visual que van confluir en la creació del cinema.
Segundo de Chomón y Leni Riefenstahl s’exposen com a fenòmens antitètics del poder de la càmera i de la construcció de discurs a partir d’ella. Mitjançant el treball amb el punt de vista i a la sala de muntatge es poden crear dos artefactes totalment oposats. Fábulas de lo visible s’erigeix en una apologia del realisme entès com a compromís amb la «veritat», per mostrar el que es vol ocultar en «un mundo donde la realidad ha sido eclipasada» (p. 28) per raons polítiques. Significativament Ozu ocupa la portada del llibre.
Aquest esquema d’anàlisi comparant dos autors es repeteix en alguns dels capítols, però també n’hi ha d’altres monogràfics sobre Kiarostami, Rosellini, i també el desplegament d’un concepte per diversos autors, com la construcció de realitats a partir d’algunes teories literàries de l’art. En definitiva, diverses aproximacions a la construcció de móns artístics.
A la seva indagació dels elements que configuren la imatge Àngel Quintana viatja, com no, als orígens de la cultura europea, que aporten el substrat al seu pensament: Plató i Aristòtil, amb la crítica del primer a la representació de les aparences i l’elogi del segon a la mímesi.
Podríem trobar dos eixos confrontats, o bé la necessitat de cercar un realisme/realismes des d’una subjectivitat que es compromet amb els successos, conscient de trobar-se tot interrelacionat, o bé la creació d’un simulacre, un gran espectacle virtual que amaga uns interessos particulars, els quals apliquen a l’espai creat a la pantalla la ideologia McDonald’s de les multinacionals. L’autor dedica bona part de les pàgines al primer eix però sense oblidar el segon, que apareix estudiat al primer i al darrer capítols, recordant les pel·lícules blockbuster de les darreres dècades o els productes televisius, per exemple amb la Guerra del Golf, que pretenen retransmetre la realitat quan en veritat no treballen més que amb simulacres orquestrats pel poder polític i militar.
Als anys seixanta deien que la revolució no seria televisada. Ara podem afegir que potser no, però si que trobarem vídeos penjats al you-tube.