El MoMA va reconèixer molt d’hora el talent de
l’escola de Nova York i va apostar per ells, cosa que ja llavors va provocar
suspicàcies en gent del món de l’art. L’any 52 el MoMA va crear un programa
internacional per a difondre l’Expressionisme Abstracte, finançat amb 125 mil dòlars
per la Fundació Rockefeller. Es van organitzar exposicions, la primera a
França, al museu d’art modern, dirigida per una altre dels homes que
participava en les campanyes dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units.
Barr, antic director del MoMA, va recomanar al
director de la revista Life els
expressionistes, el que va originar el cèlebre reportatge amb Jackson Pollock.
De fet, una de les persones amb més capacitat que va participar en el disseny
de la campanya d’Intel·ligència va ser C. D. Jackson, que va començar la
carrera com director de publicitat del grup Time-Life. Jackson s’havia format
com a publicitari; havia participat convertit en especialista en guerra
psicològica durant la II Guerra Mundial. El seu objectiu era crear un disseny
polític que permetés guanyar la III Guerra Mundial sense necessitat de
combatre-la. Creia que calia canviar de tàctica, de la autoprotecció i els suborns
cap a la defensa d’un ideal.
C. D. Jackson
va fer una declaració que exposa l’esperit de l’operació: «La “cultura”
ya no es una palabra de mariquitas. Una nación como la nuestra puede ser viril.
Una nación como la nuestra puede ser extraordinariamente próspera económicamente. Pero, extrañamente, lo que
aglutina todo esto es el coeficiente de idealismo del país... La expresión
tangible, visible y audible del idealismo nacional es la cultura.»
Que un dels principals estrategs de la campanya de
la CIA estigués estretament vinculat al grup Time-Life segurament ajuda a
entendre que li dediquessin a Pollock, artista formalment rupturista, un
reportatge central en les seves planes, en un dels moments culminants de la
fama pública del pintor. No s’arriba a la posició de Jackson Pollock, gran
icona artística del moment, sense recolzament de moltes de les autoritats en el
món de l’art del moment.
Entre tot el grup de l’Escola de Nova York va ser
ell qui va encapçalar la rebuda crítica per part del públic; va esdevenir una
celebritat del moment, a més de per raons estètiques, probablement perquè Pollock
encarnava el mite de l’home de frontera, un personatge típic del western,
solitari, irascible, de bona pasta però rude en les formes. Un heroi alcohòlic,
això sí; afegia a més un punt de rebel·lia molt admirada als anys cinquanta,
tipus Marlon Brando a Salvatge o James Dean.
Pollock no va poder manifestar explícitament si
estava d’acord en aquell ús de l’estètica de l’escola de Nova York presentat
amb tantes distorsions mediàtiques, ja que va morir en ple auge. Altres
artistes, com De Kooning o Motherwell, van manifestar unes reticències fins a
cert punt retòriques, ja que igualment se’n van beneficiar. L’escola va arribar
a obtenir tan suport que al poc temps va esdevenir gairebé l’art acadèmic; si
algú volia obrir-se pas dins l’escena artística havia de fer-ho segons els
criteris estètics de la corrent.
L’únic del grup de Nova York que es va mantenir
dintre l’àmbit ideològic de l’esquerre va ser Ad Reinhardt, qui a partir de
llavors va criticar durament l’actitud dels seus vells companys; els acusava
sobretot de semblar més corredors de Borsa que artistes. Per exemple, entre
tots ells Reinhardt va ser l’únic que va participar en la marxa a Washington
pels drets civils, al 63.
2 comentarios:
No ens enganyem, el propi Dalí digué que després de Warhol l'art havia mort.
És clar que sempre deia moltes collonades
Home, però Warhol no té cap mena de relació amb Pollock.
Més que acabar amb l'art, Warhol va suposar un gir; la figura crucial del segle XX és Duchamp.
Em sembla que Dalí es referia a que després de Warhol ell estava mort; només cal viatjar al museu de Figueres per constatar-ho.
Salut!
Publicar un comentario