Una de les ventes d’art dels darrers anys que va
aconseguir més rebombori mediàtic va ser el del tauró dissecat, obra de Damien Hirst, venuda a Sotheby’s per dotze milions de dòlars. El tauró tigre pesava dues tones i mesurava
poc menys de cinc metres. La idea original de l’obra era que el públic entrés a
la galeria i es trobessin, de sobte, perseguits per un tauró.
El tauró primer va ser venut per l’artista al
col·leccionista més famós dels darrers temps, Saatchi. La gran operació
comercial en que el tauró va ser venut per dotze milions de dòlars en una
subhasta va tenir com a venedor a aquest col·leccionista, no a l’artista. De
totes maneres, convé no fer massa cas dels preus oficials de venta; com en
tants casos relacionats amb el comerç, aquests s’inflen o desinflen depenent
dels interessos de les parts.
Per exemple, l’equip del marxant de Hirst,
Saatchi, va fer córrer que l’oferta que havien rebut, amb transacció posterior,
va ser de dotze milions de dòlars, quan en realitat l’havien venut per vuit. Tota l’operació es regia per raons comercials, una de les típiques bombolles
comercials dilatada pels suposats valors de marca de cadascú dels components de
l’operació, Hirst, el marxant Saatchi, les galeries, els diversos compradors
pugnant entre ells, molts d’ells fons d’inversió.
Damien Hirst és el gran artista de l’era de les
marques, amb una perícia tècnica inexistent (i no buscada), substituïda pel
talent en l’art de vendre’s a ell mateix com a producte, amb una proposta que
constitueix més una qüestió de marketing que d’estètica. L’artista passa a
concebre’s com una marca, amb tot el que això significa. I no només ell: també
ho són els marxants o les galeries. La faceta plàstica, la qualitat artística
de les obres, el fonament estètic, s’han diluït per afavorir la consideració de
l’artista com una marca, basada en el temperament i en la conducta de
l’artista, com una adaptació de la seva forma heroica del romanticisme. La
marca es sustenta en el prestigi com a celebritat i personatge del pintor.
També els col·leccionistes o les galeries es
conceben com marca. No té el mateix valor simbòlic assignat comprar en una
galeria o centre de subhastes o en un altre. Hi ha factors que ajuden a augmentar
el valor de l’obra, com per exemple que s’hagi exhibit en algun dels grans
museus, especialment el MoMA, però també la Tate Gallery. Aquest fet incrementa
el seu prestigi, passen a ser reconeguts. Que en l’era global l’art té poc a
veure amb l’estètica i molt amb la valorització de les mercaderies ho demostra
el que la col·lecció corporativa més gran pertany als nostres amics del
Deutsche Bank, que, a més de països com Grècia o Espanya, l’any 2008 posseïen
més de 50 mil obres.
Hirst va estudiar Belles Arts al Goldsmith
College, institució que destacava per la seva pedagogia innovadora, en la qual
no es requeria el domini en el dibuix. Mentre estudiava la carrera, va
treballar en un dipòsit de cadàvers, cosa que alguns relacionen amb la temàtica
de moltes de les seves peces. Per exemple la calavera d’un home mort al XVIII, amb joiera incrustada; segons
l’autor, es tractava d’una cita posmoderna als memento mori del barroc.
O l’obra que va fer que s’hi fixés el seu gran
client, Saatchi, i que ja anunciava el tauró: la instal·lació Mil anys, amb el cap podrit d’una vaca i
unes mosques que hi anaven cap a ell, però que eren pulveritzades per un matamosques
elèctric. Saatchi la va comprar, a més de comprometre’s a sufragar futurs
projectes, com va fer amb el tauró, ja que va anticipar diners per a poder
adquirir l’animal.
Pel que fa a la peça, la tècnica per embalsamar l’animal no va ser la millor. Anys després, el líquid de la peixera estava brut, la pell del
tauró s’estava esquerdant i fins i tot se li havia caigut una aleta. L'emblemàtica obra també va servir com a paròdia de l'art de Hirst. Els Starkist, un grup contrari a l’art conceptual
d’aquesta mena i, alhora, a l’anti-art, van presentar A dead
shark isn’t art, a més de exposar en blogs els oríginals que Hirst havia copiat en molts dels seus treballs (http://www.stuckism.com/Hirst/StoleArt.html).
No hay comentarios:
Publicar un comentario