Qui dirimeix el valor de l'art? (Art i política 8/8)

Damien Hirst no és l’únic obviament en aquest front d’arstistes-experts en marketing. El seu gran rival per sentar-se al tron és Jeff Koons; Koons va sufragar-se la carrera treballant a Wall Street; el seu estil està plenament adaptat a aquell món. Koons es famós per haver-se casat amb l’estrella porno Cicciolina, en una operació més de promoció de la seva imatge, com acostuma a fer.  Altres casos d’artistes que tenen un gran valor al mercat són per exemple Om Kawara, que ha venut més de dues mil de les seves obres amb la data. S’han arribat a pagar 310 mil lliures. L’obra que tenia el rècord fins ara era el Nº 5, 1945, de Pollock, 140 milions de dolars a Sotheby’s.

Els llibres de Thompson El tiburón de 12 millones de dólares i de Sarah Thornton Siete días en el mundo del arte constitueixen breus apunts dels oficis de l'art, dels quals explica alguns trucs, gairebé en tots els casos basant-se en el control de la informació i en la capacitat de persuasió psicològica. Jerry Saltz, crític d’art, apunta: «El mercado [del arte] es una tormenta perfecta de palabrería, interpretaciones sesgadas y especulación, una combinación de mercado de esclavos, parqué de bolsa, discoteca, teatro y burdel, donde una casta cerrada y cada vez más numerosa celebra unos rituales en los que los códigos de consumo y distinción se manipulan a la vista de todos» (Thompson). És un error considerar que les seves decisions queden marcades per criteris de selecció intel·ligent, i que consideren el milor art el més car, cosa que resulta un error. El mercat no es guia per la intel·ligència: «El mercado simplemente asigna valor, fetichiza un deseo, registra los éxitos y crea ambiente» (Thompson).

Tot marxant i col·leccionista és la figura clau al fixar els valors d’autors i obres; en les grans operacions en el mercat primari (artista venent de manera directa al client, mentre que el secundari són les ventes posteriors, normalment en subhastes), la seva marca transmet confiança en l’operació; en les seves compraventes i el que se’n dedueix és qui fa variar el prestigi i la posició d’un autor.

«Cuando un coleccionista de marca como Saatchi compra la obra de un artista, la exhibe en su galería, presta la obra a otros museos para su exhibición o la expone en USA today, el efecto acumulativo es validar tanto la obra como al artista. Cada etapa sirve para incrementar el valor de las posesiones artísticas del propio Saatchi» (Thompson). Segons l’autor, hi ha milers d’artistes que van exposar obra en les principals galeries de Nova York o de Londres, però d’aquests només s’han mantingut dècades després uns vint. Això fa que les inversions tinguin un fort risc.

La participació d’historiadors de l’art i crítics en els processos de venta a les cases de subhasta és mínima, molt poc rellevant en el cicle del mercat; Thompson li dedica només el vinté capítol, del que es dedueix que hi ha vint elements més importants que els crítics, mentre que els professors universitaris directament no en mereixen cap. El paper es limita als textos inclosos en els catàlegs de les ventes en subhastes, llibres de gran luxe que han de transmetre sobretot seguretat als possibles compradors, aportant a més una pàtina de domini de la matèria de la transacció (l’art), més un element de prestigi que, a poder ser, ha d’alimentar la mística de l’autor i de la seva obra.

Té molt més pes al establir una carrera les decisions d’un col·leccionista que les crítiques als diaris o, encara menys, a les revistes. El paper de la crítica s’ha reduït dràsticament, degut a que la importància de l’artista va relacionada amb la valorització del mercat.