La CIA com a mecenes cultural (art i política, 2/8)

El periodista Tom Braden, que va formar part d’aquella operació de la CIA, va revelar quin truc feien servir per organitzar-se, en concret com s’estructuraven sota l’empara de fundacions teòricament finançades per mecenes. «La Fundación Farfield era una fundación de la CIA y había muchas fundaciones de ese tipo (...) Utilizábamos los nombres de las fundaciones para mcuohos fines pero la fundación solo existía sobre el papel. Nos dirigíamos a algún millonario conocido de Nueva York y le decíamos: “Queremos crear una fundación”, y le contábamos lo que intentábamos hacer y le hacíamos prometer que guardaría secreto y él nos decía: “Por supuesto que lo haré”. Luego imprimíamos un papel con membrete en el que figuraba su nombre, y ya teníamos fundación. Era un mecanismo verdaderamente sencillo».

El sector de l’art va destacar com un dels principals objectius del servei d’intel·ligència. L’art contemporani va servir com subtil eina d’infiltració  i de legitimació del sistema, com també va succeir durant la dictadura franquista i el seu recolzament de l’Informalisme. En una reacció que es detecta durant tota la història de les avantguardes, als Estats Units l’Expressionisme abstracte també havia provocat crítiques ferotges, fins i tot n’hi ha documentades del president Truman. En el clima de paranoia que existia llavors fins i tot es va arribar a dir que alguns dels quadres dels expressionistes constituïen mapes en clau de les defenses estratègiques dels Estats Units.

De les obres dels expressionistes va dir un senador, Brown, l’any 47: «Si hay una sola persona en este congreso que piense que ese tipo de chorradas... hace que se entienda mejor el estilo de vida americano, deberíamos enviarlo al mismo manicomio de donde han salido todos los que han inventada esto».

Però si aquesta va ser una resposta més aviat popular i política, les autoritats culturals ho van interpretar d’una manera oposada: l’art abstracte de Pollock era el més oposat al realisme soviètic; plasmava l’esperit de llibertat creativa del poble nord-americà. El president del MoMA, Nelson Rockefeller, la va considerar la pintura de la lliure empresa. Com aconseguir que canviés la corrent crítica? Doncs amb l’ús de la CIA, en una actuació prototípica de conflictes que s’estan vivint avui.

A més, el canvi del president Truman a Eisenhower va suposar en el sector cultural (no en altres) un canvi profund, ja que va canviar la política oficial de recels i crítiques envers les noves formes d’art plàstic; al seu lloc, es va passar a donar suport per raons ideològiques l’art modern; s’argumentava per defensar-lo que es realitzava en llibertat i que les polèmiques al seu voltant eren saludables; en canvi els països totalitaris el perseguien. De manera que van prosseguir les grans inversions de capital que a transmetre arreu els nous artistes.

Cal recordar que molts dels expressionistes abstractes, inclòs Pollock, havien participat dels plans de reactivació econòmica de Roosvelt i havien manifestat les seves simpaties, segurament més emotives que ideològiques,  cap a l’esquerra. L’èlit cultural i l’econòmica es van aliar per ajudar-los; podien ser més o menys d’esquerres, però es confiava, com va deixar escrit el crític conservador Clement Greenberg, que els diners apaivagarien l’impuls polític, almenys l’impuls rebel. Greenberg, el crític d’art que va recolzar a Pollock, formava part del grup d’intel·lectuals que seguia les directrius de la CIA. Pertanyia al que es va conèixer com el kibbutz de l’Upper West  Side, intel·lectuals conservadors d’origen jueu.