Malson si s'està dormint, por si s'està despert

La hora del lobo formava part de les pel·lícules de Bergman que encara no havia vist, fet estrany perquè la va rodar en el període més fructífer, al menys al meu parer, cap als seixanta; poques eren les pel·lícules que no havia vist del Bergman dels seixanta, però una d’elles era aquesta hora del llop. Una entrada en El lamento de Portnoy http://ellamentodeportnoy.blogspot.com/2010/11/la-hora-del-lobo-de-ingmar-bergman.html m’hi va fer decidir.
L’hora del llop, Vargtimmen en suec, significa segons explica el pintor protagonista una hora especial de la nit en la que es pateixen malsons si s’està dormint, o por si s’està despert. En aquesta inquietud, que s’anirà transformant en angoixa, quedarà submergit l’espectador.
La pel·lícula comença de manera immillorable: un pròleg escrit on Bergman dóna autenticitat a la història, presentant-la com el diari íntim d’un amic seu, un pintor que ha desaparegut, per passar llavors a una confessió davant la càmera d’una dona, esposa del pintor. Confessió que és el mateix recurs expressiu que la dona del Stalker. El que vaig referir per a ella serveix també per l’Alma, la dona del pintor fugit.
Els dimonis interiors de l’artista van aflorant, materialitzats alguns dels seus terrors íntims en uns éssers fantasmals que habiten el castell d’un noble a la mateixa illa on viu el pintor. Imatges com a reminiscències visuals oníriques, i uns fantasmes demoníacs, vampirs que s'alimenten al subconscient no solament del pintor sinó també del propi Bergman. Crec que hi ha molt dels seus paisatges interns a l’Hora del llop.

L’estètica del film s’inscriu en allò que es va anomenar cinema d’art i assaig. Les referències a Tarkovski són força evidents, però també hi trobem autors com Antonioni i Fellini (els rostres i les festes del noble són pura La notte o Fellini 8 i mig), a Ordet en els desolats paisatges i en el drama metafísic, el Buñuel de El discreto encanto de la burguesía....Una munió d’artistes influint-se mutuament, relacions creuades, constel·lacions del cinema personal, més aviat un arribar a solucions similars que no pas una simple còpia -excepte en el cas de Dreyer. I d’ells ven agafar molt Lynch o Wenders.
Metafísica de l’horror, l’atmosfera inquietant puja de grau en grau fins a unes seqüències final de grand guignol, l’últim quart d’hora un deliri oníric marcat per l’absurd, per les pulsions psicològiques i per unes imatges plenes de potència que ressonen en l’espectador: allò que surt a la pantalla, el desgavell sense cap ni peus segons la lògica causal, està en realitat carregat de veritat. Vaja, el que anomenem art.