La potència
prodigiosa de l’estil de Zola torna a quedar palesa en les disseccions dels
budells del procés judicial que descriu i de les persones que el conformen,
mostrant al lector un retrat que sembla molt versemblant de la societat del seu
moment (qui vulgui entendre com funciona el capitalisme i les seves crisis que
llegeixi L’argent), i al mateix temps
uns personatges tipus, prototípics, transcendint un naturalisme pla del que
n’era justament el gran defensor. El Zola magistral sobresurt criticant la
societat del seu temps.
L’escriptor ridiculitza
els processos judicials, burlant-se del funcionament de la justícia i les seves
corrupteles; també fa mofa dels tòpics sobre la psicologia que marcaven l’època
del Segon Imperi i de la Tercera República a França, anys que van de Charcot a
Freud, passant per Bergson, i que dins la literatura es tradueix en autors molt
interessats en revelar la vessant interior dels personatges (anys de
perspectivisme, subjectivisme, corrent de consciència). Tot aquest interès es
manifesta en un nivell més superficial en la investigació judicial dels crims
de la trama, amb un jutge obsessionat en trobar una justificació psicològica
dels fets, creant quimeres més raonables que els veritables fets, uns successos
que no semblen tan versemblants psicològicament.
Potser el punt
feble que fa trastocar la resta en aquesta proto-sèrie negra és la feblesa de
la coartada del matrimoni assassí per a justificar la seva darrera trobada amb el
seu protector i amant de la dona. Qualsevol policia sospitaria immediatament
d’ells, sabent que hi tenien una relació personal i que s’havien reunit al tren.
Només quedaria fixar el mòbil. En canvi a La
bèstia humana la seva coartada és acceptada, entre altres raons per la «perspicàcia»
psicològica del jutge, però realment perquè a efectes conceptuals a Zola li
interessava més descriure un quadre de passions atàviques irrefrenables i no
una investigació criminal.
El final antològic
té una lectura clarament simbòlica, amb un tren sense maquinista que corre sense
control pels camps francesos portant un regiment de soldats al camp de batalla on
el gran déu de la destrucció, per obra i gràcia dels qui han afavorit la
guerra, es cruspirà a bona part del contingent. Les pulsions tanàtiques dominen
sovint als col·lectius humans. Un segle després, la locomotora de la bogeria i d’allò
tanàtic també corre sense control per la subjugada, decrèpita i insubstancial
Europa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario