Mason & Dixon destaca com la novel·la més accesible de Thomas
Pynchon, com a mínim la que simplifica més l’entramat, amb una estructura
clàssica (això sí, amb les continues intercalacions marca de l’autor), uns
personatges amb un caràcter definit, construït per les peripècies argumentals,
una història que pot ser explicada de forma força sintètica (dos astrònoms
britànics són contractats per a diverses feines fora del seu país, fins que
acaben anant als Estats Units previs a la Independència per a traçar una línea
demarcatòria entre dos estats, etc.).
Aquesta major claredat
expositiva no ve donada per un canvi en la peculiar estil pynchonià, ja que no es
perd la cervantina riquesa de subtrames i de narracions interposades marca de
l’autor, i Pynchon manté la seva peculiar manera de narrar escenes, situant-ho
tot al mateix nivell, amb llargs parlaments sense gairebé acotacions i amb pocs
marcadors d’espai o temps.
Per la connexió
amb Cervantes es podria traçar paral·lelismes entre Pynchon i escriptors de la mateixa
filiació a les lletres espanyoles, sobretot amb el Torrente Ballester
fantàstic, amb un to entremaliat, irònic, juganer, que té potser com a moment
culminant la primera part de la seva trilogia fantàstica, La saga / fuga de J.B. Els punts d’unió entre ambdós autors
sovintegen. Potser el més evident sigui el de la fascinació ja apuntada a
l’anterior calidoscopi per la dona mecànica, que en el cas de Torrente
Ballester arriba a protagonitzar una novel·la l’espia robot soviètica Irina de Quizá nos lleve el viento al infinito.
No hay comentarios:
Publicar un comentario