Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 28 de octubre de 2012

L'heroi antiheroi (El tractament de Renoir per a La bèstia humana 3/4)


A la versió fílmica de La bèstia humana Renoir prossegueix la poètica del tren present a la novel·la, amb el seu carbó, el soroll, la velocitat, els paisatges travessats per les vies, els túnels i les estacions. Adquireix tanta rellevància per a ell que la primera seqüència no és narrativa sinó que opta per una llarga passejada en tren que documenta el medi i alhora estableix una poètica del temps i el moviment fixats a la pantalla.
El punt de partida del film dirigit per Renoir, és el mateix que a la novel·la. Roubaud, el marit, s’assabenta de que el que considerava el seu protector dins el servei ferroviari en el que treballa és en realitat un vell sàtir i que la que tenia per jove muller fidel s’ha anat al llit amb el vell vàries vegades des de la seva adolescència i fins i tot estant casada. L’escena s’aproxima a  la gran violència de la novel·la, encara que sense assolir la seva duresa, amb l’home posseït per la ira i apallissant a Séverine. Robaud y Séverine resulten equivalents als personatges literaris, amb la seva brutalitat i la capacitat de manipulació intactes.
En canvi Jacques Lantier es presentat segons les convencions del protagonista clàssic, un heroi més positiu que a la novel·la, encara que amb una debilitat constitucional. La relació entre el misogin i feminicida Jacques i la nova Diana amazona Flora no té res a veure amb la novel·la, compartint una amistat amorosa i feta de confessions, amb un reconeixement per part de Jacques de la malaltia nerviosa que pateix, culpant l’alcoholisme dels avantpassats.
Amb característiques d’heroi (certa innocència, capacitat d’estimar, ben relacionat amb el col·lectiu) però també d’antiheroi (governat per un impuls incontrolable que serà la seva ruïna) Jacques resulta molt més ambivalent, mentre que al relat de Zola té la mateixa propensió cap a la decadència psicològica i els actes perversos que la resta de personatges. De fet, aquesta visió fosca de la condició humana ja hi és a tota la producció zolanesca. 
Renoir va introduir escenes d’un to més alegre (la relació de Jacques amb el seu company maquinista, amb una amistat que no es degrada en el temps com a la novel·la), en un canvi substancial respecte a Zola, amb lo qual s’accentua el viratge cap a la tragèdia i l’arravatament passional. Encara i així, el cineasta va seguir en bona mesura la trama adaptant-la al format cinema, retallant subtrames que farien massa llarg el metratge, simplificant una història complexa degut a les moltes persones que intervenen en l’argument. Tota la part judicial es redueix dràsticament, malgrat que es manté el to burleta cap al jutge i la seva presumpció d’estar dotat d’una gran perspicàcia psicològica.
Aquesta necessitat de simplificació explica que escurcés dràsticament el període en que Jacques y Séverine decideixen matar a Roubaud, en una solució fílmica que no ajuda a comprendre els motius, reduïts en bona mesura a una manipulació de la dona, subratllant la seva faceta de femme fatale.
Aquest canvi brusc també es produeix per l’assassinat d’ella, explicat per una bogeria incomprensible de Jacques, una víctima innocent i no com a la novel·la de Zola. Una de les contradiccions dels personatges rau en que la dona còmplice d’assassinat es llença als braços de qui, inevitablement, l’acabarà matant degut a l’instint de matar les dones que el posseeix. De fet, molts dels personatges poden considerar-se víctimes. La mirada de Renoir és bastant més compassiva. 

No hay comentarios: