A la versió fílmica
de La bèstia humana Renoir prossegueix
la poètica del tren present a la novel·la, amb el seu carbó, el soroll, la
velocitat, els paisatges travessats per les vies, els túnels i les estacions. Adquireix
tanta rellevància per a ell que la primera seqüència no és narrativa sinó que
opta per una llarga passejada en tren que documenta el medi i alhora estableix
una poètica del temps i el moviment fixats a la pantalla.
El punt de
partida del film dirigit per Renoir, és el mateix que a la novel·la. Roubaud,
el marit, s’assabenta de que el que considerava el seu protector dins el servei
ferroviari en el que treballa és en realitat un vell sàtir i que la que tenia
per jove muller fidel s’ha anat al llit amb el vell vàries vegades des de la
seva adolescència i fins i tot estant casada. L’escena s’aproxima a la gran violència de la novel·la, encara que
sense assolir la seva duresa, amb l’home posseït per la ira i apallissant a
Séverine. Robaud y Séverine resulten equivalents als personatges literaris, amb
la seva brutalitat i la capacitat de manipulació intactes.
En canvi Jacques
Lantier es presentat segons les convencions del protagonista clàssic, un heroi
més positiu que a la novel·la, encara que amb una debilitat constitucional. La
relació entre el misogin i feminicida Jacques i la nova Diana amazona Flora no
té res a veure amb la novel·la, compartint una amistat amorosa i feta de
confessions, amb un reconeixement per part de Jacques de la malaltia nerviosa
que pateix, culpant l’alcoholisme dels avantpassats.
Amb
característiques d’heroi (certa innocència, capacitat d’estimar, ben relacionat
amb el col·lectiu) però també d’antiheroi (governat per un impuls incontrolable
que serà la seva ruïna) Jacques resulta molt més ambivalent, mentre que al
relat de Zola té la mateixa propensió cap a la decadència psicològica i els
actes perversos que la resta de personatges. De fet, aquesta visió fosca de la
condició humana ja hi és a tota la producció zolanesca.
Renoir va
introduir escenes d’un to més alegre (la relació de Jacques amb el seu company
maquinista, amb una amistat que no es degrada en el temps com a la novel·la),
en un canvi substancial respecte a Zola, amb lo qual s’accentua el viratge cap
a la tragèdia i l’arravatament passional. Encara i així, el cineasta va seguir
en bona mesura la trama adaptant-la al format cinema, retallant subtrames que
farien massa llarg el metratge, simplificant una història complexa degut a les
moltes persones que intervenen en l’argument. Tota la part judicial es redueix
dràsticament, malgrat que es manté el to burleta cap al jutge i la seva presumpció
d’estar dotat d’una gran perspicàcia psicològica.
Aquesta
necessitat de simplificació explica que escurcés dràsticament el període en que
Jacques y Séverine decideixen matar a Roubaud, en una solució fílmica que no
ajuda a comprendre els motius, reduïts en bona mesura a una manipulació de la
dona, subratllant la seva faceta de femme
fatale.
Aquest canvi
brusc també es produeix per l’assassinat d’ella, explicat per una bogeria
incomprensible de Jacques, una víctima innocent i no com a la novel·la de Zola.
Una de les contradiccions dels personatges rau en que la dona còmplice
d’assassinat es llença als braços de qui, inevitablement, l’acabarà matant
degut a l’instint de matar les dones que el posseeix. De fet, molts dels
personatges poden considerar-se víctimes. La mirada de Renoir és bastant més
compassiva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario