Una recent lectura de Mason & Dixon donarà peu a unes quantes entrades centrades en aquesta novel·la i en el seu autor, Thomas
Pynchon, potser l’escriptor posmodernista més important i un dels grans autors
de les darreres dècades. Amb la novel·la publicada l’any 97 pretenem destacar
alguns dels estilemes de l’escriptor, alguns d’ells ja apuntats en dos
ressenyes consecutives sobre V.
Farem esment d’un
tret sobre la qual pivota V (la primera en ésser publicada entre les seves
novel·les més reconegudes, l’any 63, ja amb el seu estil consolidat). A V, el
personatge femení misteriós és revelava un ciborg. Aquesta unió entre carn
animal i màquina torna a aparèixer a Mason
& Dixon, amb una altra de les andròmines mecàniques que tant
obsessionen Pynchon com a element literari, en aquest cas secundari, amb l’aparició
d’un ànec robot fabricat amb tanta perfecció que acaba transformant-se en un ésser
viu. Encara que sembli mentida, es basa en una andròmina real, creada per Vaucanson a la França de Lluis XV. Com en el seu model El Quixot,
evidentment estimat per Pynchon, l’episodi de l’ànec mecànic i els seus amors
amb el chef francès s’estenen per desenes
de planes, gairebé com una novel·la dintre de la novel·la, i després
constitueixen un eix secundari de la trama.
L’ànec esdevé una
mena d’emblema de Mason & Dixon,
amb un simbolisme molt complex, per exemple una metàfora sobre l’art de la
narrativa, però també la deshumanització (o desanimalització) de la tecnocràcia
incipient començada amb la Il·lustració, o fins i tot es pot llegir una fàbula
respecte a l’invent humà golemesc que acaba escapant al control del creador (a
més, també apareix un Golem a la trama). Com ja vam apuntar amb V,
aquest element robòtic estava encarnat per una dona, i per això s’afegia un
element eròtic que no deixa d’estar present també a Mason & Dixon malgrat ser un ànec, però que persegueix al chef
allà on vagi, en una mena de revisió i degradació irònica del mite de Zeus i
Leda. .
No hay comentarios:
Publicar un comentario