El barrendero, Santos Moreno, 2012 |
Els escriptors de
l’Europa oriental que escriuen durant la Guerra Freda, sobretot en les seves
darreries, van agafar com un dels temes principals el de l’enorme disbarat que
significava la teranyina burocràtica dels seus països, ja fos presentada de
manera encoberta, metafòrica, ja fos sota una estètica realista. Una variació respecte
a aquest model retrata l’enfonsament del referit sistema.
A Amor i brossa Ivan Klíma fa que aquest
context aparegui però en segon pla, de manera implícita. Les autoritats de
l’univers de la novel·la cometen actes de follia, entre els quals que el
narrador de la novel·la, alter ego de l’escriptor, acabi exercint
d’escombriaire quan ha sigut un editor i intel·lectual reconegut a la
Txecoslovàquia socialista. Les autoritats han castigat els seus comentaris,
intentant degradar-lo amb aquesta feina. La psicopatologia col·lectiva que es
detecta en fets d’aquest estil anuncien futures catàstrofes.
El narrador ha de
renunciar a una carrera d’escriptor, almenys s’ha d’oblidar de tenir ressò
públic per els seus escrits. Passa les hores en una situació que hauria de ser
viscuda com un gran avantatge quan es vol millorar en l’ofici de la literatura,
però que normalment es percep com una tragèdia: sense obligacions però gairebé
sense vincles socials, com separat de la resta, tot i que el personatge té una
dona i filles, clar que la vida familiar d’un perseguit per un règim totalitari
no pot resultar gens còmoda.
La dona permet
treure l’altre gran eix conceptual de la novel·la: l’amor. El narrador comet
adulteri, cosa que el fa sentir culpable. Dubta entre l’apassionada, sensible i
imaginativa amant, una artista, i la seriosa, equilibrada i benèvola muller,
una psicòloga, vacil·lació eterna de la condició del marit. Les oscil·lacions
emocionals tenen més pes a Amor i brossa
no pas la vessant política, la d’un escriptor defenestrat obligat a treballar
d’escombriaire.
A més, el títol també al·ludeix de manera
subtil a un tema que apareix en alguns moments del discurs del protagonista:
brossa com a jueu, éssers inferiors, deixalles de la humanitat, segons els
nazis. Els records inclouen la vida al gueto durant la II Guerra Mundial,
explicats sempre des d’una vessant subjectiva que esquiva la qüestió jueva i la
de la barbàrie des d’un punt de vista genèric, mirant-les més aviat de gairell.
Prefereix parlar per exemple de la primera noia amb qui va compartir amor,
precisament al gueto, mentre anava perdent familiars i amics. De fet, l’amor
s’acaba quan ella es traslladada a un camp en el qual tot fa sospitar que va
morir.
Ivan Klíma i l'ombra de Kafka |
Klíma parteix des
de la radicalitat del subjecte, un jo que serveix com a fonamental fil
conductor que lligarà les moltes històries que s’expliquen, la majoria d’elles
anècdotes viscudes pel narrador o pels personatges secundaris. La narració
s’ordena a partir dels seus records, amb uns enllaços entre les històries tot
sovint arbitraris: tant com la memòria. El realisme de la proposta de Klíma
resulta més aparent del que semblaria, ja que l’estructura sustentada en el record
torna més complexa una ordenació en principi senzilla, gairebé com un conte
infantil estructurat en capses xineses, amb històries dintre d’històries,
nascudes com bolets fruit de la lliure associació de records o de converses
entre personatges.
L’arbitrarietat
dels vincles de la memòria permet evitar l’exposició plana i que entri en el
relat l’atzar, la recuperació i la pèrdua, la força, la tristor: la vida.
2 comentarios:
Et felicito per aquesta ressenya, Missatger: és magnífica. M'alegro que t'hagi agradat aquesta obra de Klima. Esperem poder-ne llegir d'altres seves en català algun dia. Salut!
David, encara que he de confessar que al principi em va decebre una mica, Klíma em va anar convencent, encara més en llegir l’apoteòsic final. És un autor que fa fàcil el que en realitat és molt complicat d’assolir. Certament m’uneixo al teu prec de noves publicacions seves en català. Propera estació, L’esperit de Praga.
Salut!
Publicar un comentario