Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 2 de noviembre de 2013

L’escriptor persistent (Amor i brossa, d'Ivan Klíma)

El barrendero, Santos Moreno, 2012 
Els escriptors de l’Europa oriental que escriuen durant la Guerra Freda, sobretot en les seves darreries, van agafar com un dels temes principals el de l’enorme disbarat que significava la teranyina burocràtica dels seus països, ja fos presentada de manera encoberta, metafòrica, ja fos sota una estètica realista. Una variació respecte a aquest model retrata l’enfonsament del referit sistema. 
A Amor i brossa Ivan Klíma fa que aquest context aparegui però en segon pla, de manera implícita. Les autoritats de l’univers de la novel·la cometen actes de follia, entre els quals que el narrador de la novel·la, alter ego de l’escriptor, acabi exercint d’escombriaire quan ha sigut un editor i intel·lectual reconegut a la Txecoslovàquia socialista. Les autoritats han castigat els seus comentaris, intentant degradar-lo amb aquesta feina. La psicopatologia col·lectiva que es detecta en fets d’aquest estil anuncien futures catàstrofes.
El narrador ha de renunciar a una carrera d’escriptor, almenys s’ha d’oblidar de tenir ressò públic per els seus escrits. Passa les hores en una situació que hauria de ser viscuda com un gran avantatge quan es vol millorar en l’ofici de la literatura, però que normalment es percep com una tragèdia: sense obligacions però gairebé sense vincles socials, com separat de la resta, tot i que el personatge té una dona i filles, clar que la vida familiar d’un perseguit per un règim totalitari no pot resultar gens còmoda.
La dona permet treure l’altre gran eix conceptual de la novel·la: l’amor. El narrador comet adulteri, cosa que el fa sentir culpable. Dubta entre l’apassionada, sensible i imaginativa amant, una artista, i la seriosa, equilibrada i benèvola muller, una psicòloga, vacil·lació eterna de la condició del marit. Les oscil·lacions emocionals tenen més pes a Amor i brossa no pas la vessant política, la d’un escriptor defenestrat obligat a treballar d’escombriaire.

 A més, el títol també al·ludeix de manera subtil a un tema que apareix en alguns moments del discurs del protagonista: brossa com a jueu, éssers inferiors, deixalles de la humanitat, segons els nazis. Els records inclouen la vida al gueto durant la II Guerra Mundial, explicats sempre des d’una vessant subjectiva que esquiva la qüestió jueva i la de la barbàrie des d’un punt de vista genèric, mirant-les més aviat de gairell. Prefereix parlar per exemple de la primera noia amb qui va compartir amor, precisament al gueto, mentre anava perdent familiars i amics. De fet, l’amor s’acaba quan ella es traslladada a un camp en el qual tot fa sospitar que va morir.  
Ivan Klíma i l'ombra de Kafka
Inevitablement la condició d’escriptor, jueu i txecoslovac porta al tercer dels grans nòduls conceptuals d’una novel·la que gairebé podria haver-se titulat Amor, brossa i Franz Kafka en la memòria, ja que el gran escriptor es esmentat sovint a les planes; el narrador suspèn la narració per a reflexionar sobre el seu predecessor en l’art de contar relats, una mica l’homo antecessor de l’home contemporani.
Klíma parteix des de la radicalitat del subjecte, un jo que serveix com a fonamental fil conductor que lligarà les moltes històries que s’expliquen, la majoria d’elles anècdotes viscudes pel narrador o pels personatges secundaris. La narració s’ordena a partir dels seus records, amb uns enllaços entre les històries tot sovint arbitraris: tant com la memòria. El realisme de la proposta de Klíma resulta més aparent del que semblaria, ja que l’estructura sustentada en el record torna més complexa una ordenació en principi senzilla, gairebé com un conte infantil estructurat en capses xineses, amb històries dintre d’històries, nascudes com bolets fruit de la lliure associació de records o de converses entre personatges.
L’arbitrarietat dels vincles de la memòria permet evitar l’exposició plana i que entri en el relat l’atzar, la recuperació i la pèrdua, la força, la tristor: la vida. 

2 comentarios:

David dijo...

Et felicito per aquesta ressenya, Missatger: és magnífica. M'alegro que t'hagi agradat aquesta obra de Klima. Esperem poder-ne llegir d'altres seves en català algun dia. Salut!

El missatger dijo...

David, encara que he de confessar que al principi em va decebre una mica, Klíma em va anar convencent, encara més en llegir l’apoteòsic final. És un autor que fa fàcil el que en realitat és molt complicat d’assolir. Certament m’uneixo al teu prec de noves publicacions seves en català. Propera estació, L’esperit de Praga.
Salut!