Franco, comissari (d'exposicions) (Art i política, 4/8)

Per aquesta entrada em basaré en la investigació de Jorge Luis Marzo, que es pot trobar en la seva web, soymenos.net.

Que les potències de l’Eix perdessin la II Guerra Mundial va obligar el règim franquista a canviar d’estratègia, abandonar l’estètica feixista per una de tall més liberal. Eugeni d’Ors va promoure aquest canvi estètic, amb la creació d’uns salons que van recolzar als artistes informalistes. Durant els primers anys de la postguerra europea Espanya va quedar fora de l’OTAN, no va rebre el Pla Marsahll i no va ser admesa en l’ONU, degut al govern feixista, que havia quedat en fora de joc després de la derrota de les potències de l’Eix. Per solucionar-ho, el règim va relegar del govern al sector més falangista, substituint-lo per un altre més vinculat a l’església, sobretot a l’Opus, i de tall més democristià. Per poder assolir el canvi en el judici exterior envers el règim aquest va decidir optar  de rectors, de falangistes a sectors més catòlics, dins la corrent democristiana, amb una visió més liberal.

El Govern de l’Espanya franquista va crear l’Instituto de Cultura Hispánica, al que va dotar de molts recursos, sobretot si es té present la dura situació de postguerra. L’institut va establir unes infrastructures homòlogues necessàries per a fornir un moviment cultural molt ambiciós; va publicar revistes, organitzar congressos, concedir beques... En un document intern de l’institut, datat l’any 59 s’afirmava: «No se trata de crear cultura, sino de utilizar la existente como punto de apoyo en el exterior para movilizar ayudas y alianzas».

La nova força democristiana o liberal-conservadora estava formada per membres de les classes més benestants, cultes, que viatjaven a Londres o a París i volien ser ben considerats pels amfitrions. També començaven a anar a Nova York, la capital del bloc capitalista. El referent internacional ja no era París, encara menys per al conservadorisme franquista, ja que París estava plena de republicans; en canvi a Nova York el pes d’aquests era molt menor; a més, era la nació més potent amb enorme diferència, i encapçalava el front anticomunista. Aquesta classe de nous franquistes volia relacionar-se en igualtat de condicions amb les classes altes de les grans ciutats, però es sentien provincians, carregats amb el pes de ser l’únic govern feixista a Occident; és per aquesta classe social franquista que la dictadura va passar de l’influx falangista al democristià.

L’Informalisme, que en alguns casos pretenia ser un art antipolític i d’objectiu transcendent, podia amollar-se al que buscaven els rectors culturals franquistes. Segons considerava D’Ors, hi havia una categoria que emergia durant diverses èpoques, l’esperit barroc, caracteritzat per la permanència de l’austeritat davant allò decoratiu i de la transcendència davant allò anecdòtic, dues característiques que segons les corrents crítiques liberals del franquisme, es trobaven en l’Informalisme hispànic.

Els crítics oficialistes van trobar en l’Informalisme uns trets que consideraven idiosincràtics de la tradició espanyola però que, al ser espirituals, podien adaptar-se igualment a una dimensió universal humana. A Tàpies per exemple el van considerar un continuador de la línia de Goya. Feien una lectura conservadora basada en trets singulars d’allò hispànic repetit durant tota la història per uns quants artistes-heroi que s’elevaven per sobre la la contingència política de la seva època. Es sustentant-la en la tradició hispànica que els crítics oficialistes valoraven als artistes informalistes, després de la fase inicial de dubtes.

L’any 51 es va celebrar la I Bienal Hispanoamericana d’art modern. L’exposició va fer servir les eines de promoció del capitalisme, amb premis econòmics per a la les millors cròniques periodístiques, el que va suposar que molts periodistes es presentessin candidats a guanyar-lo, i per tant un gran efecte mediàtic. S’hi van incloure els nous artistes, com Millares, Tàpies, i altres membres de Dau el set, junt amb altres autors més clàssics per satisfer a la facció més conservadora. Per contrarestar aquesta bienal oficialista del franquisme, els republicans van organitzar una altra, a París, comissariada entre altres per Picasso. Hi ha una anècdota famosa d’aquesta bienal. Franco va inaugurar-la. El que guiava al dictador li va indicar que la sala a la que es dirigien era la dels revolucionaris; el dictador va respondre que mentre que fessin la revolució així no hi havia problema.

L’any de la III Bienal hispanoamericana d’art, el 55, es vivia en ple canvi dins de la dictadura, degut als acords que es van signar entre el govern espanyol i el dels Estats Units, amb la forta entrada d’inversió nord-americana que se’n va derivar, mitjançant préstecs. El govern colpista espanyol va començar a ser acceptat en òrgans internacionals, degut en bona mesura a raons geoestratègiques de  la Guerra Freda, però també a una posició cada cop més radical dels Estats Units, exemplificada pel senador McCarthy, un dels que van fer pressió per incloure Espanya en l’òrbita de l’OTAN i el Pla Marshall.

L’èxit de l’Informalisme va servir per a legitimar els artistes, però també a la corrent democristiana al govern. Tanmateix, el règim va aprofitar per a subratllar que a Espanya es podia estar tan a l’avantguarda com a qualsevol altre estat liberal, compartint un mateix llenguatge.

Resulta interessant copsar la fortuna crítica que van tenir aquelles exposicions en l’estranger. L’èxit internacional va incidir en un sentit de les crítiques similar a les ja mencionades a Espanya, apreciant uns suposats eterns d’hispanitat (monacal, els toros) van corroborar als ideòlegs franquistes en la seva aposta. Tanmateix, uns altres crítics van ser més recelosos, i es van olorar la tàctica institucional franquista, mentre que la gran majoria en un sentit o en l’altre es sorprenien de tanta quantitat i qualitat en un país que era una dictadura. Segurament l’apoteosi del triomf internacional es va produir amb l’exposició al MoMA sobre nova pintura i escultura a Espanya, l’any 60.

L’any 58 va ser aquell en el que els artistes més consolidats, com Millares, Saura o Tàpies van permetre’s marcar distàncies respecte el règim franquista, una vinculació que ja els feia nosa.