Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 8 de octubre de 2011

Invasió subtil


Les polítiques actuals dutes a terme per la Generalitat no són fruit d’una acció anticrisi sinó que formen part de la tàctica habitual per accentuar un estat neolliberal, una tàctica aliada a una estratègia molt planificada i duta a terme en diverses ocasions i llocs durant els darrers quaranta anys. No hi ha que llegir-los, per tant, com unes accions espontànies derivades de la situació de crisi i preses per un únic govern. A Nova York, l'any 75, ja van fer servir una tàctica molt similar, un exemple recollit a Breve historia del neoliberalismo, de Harvey, editat per Akal:


«Primero reclamaron que los impuestos municipales se dedicaran en primer lugar a pagar a los titulares de bonos y después que el resto se destinase a los servicios esenciales de la ciudad. Esta operación se saldó con la frustración de las aspiraciones de los fuertes sindicatos de los trabajadores municipales, con la imposición de medidas de congelación salarial y con recortes en el empleo público y en la provisión de servicios sociales (educación, sanidad pública, servicios de transporte), y con la imposición de tasas a los usuarios (por vez primera se introdujeron tasas de matriculación en el sistema de la universidad de CUNY) (…)


Com podem constatar, exactament el mateix procés vist durant aquests mesos de govern de Convergència, instigadora d’una operació clàssica i poc imaginativa de imposició ideològica neoliberal a la societat, operació que ha fracassat globalment. Però continuem:
«Esto equivalió a un golpe perpetrado por las instituciones financieras contra el gobierno democráticamente elegido de la ciudad de Nueva York, y no fue menos efectivo que el golpe militar que previamente se había producido en Chile (i que va servir per experimentar en un cas pràctic amb les teories monetaristes). En medio de una crisis fiscal, la riqueza era redistribuida hacia las clases altas. En opinión de Kevin, la crisis de Nueva York fue sintomática de “una emergente estrategia de deflación ligada a una redistribución regresiva de la renta, la riqueza y el poder.»


Salten a la vista les comparacions amb el que proven de fer ara mateix a Catalunya, és a dir, l’intent de restringir els serveis ciutadans per rebaixar el dèficit, en lloc de gravar les rentes més altes per redistribuir la riquesa, com seria lògic des d’un punt de vista de justícia social, guiant-se per una ideologia política neoliberal, presentada com de sentit comú i inevitable, al no existir alternatives segons els seus impulsors (o ho fa la Generalitat o el Governador central). Però no és així, las alternatives existeixen, solament que no afavoreixen a l’elit financera sinó a la resta de la població. En definitiva, un procés que tenia i té com a objectiu una redistribució de la riquesa, però no de les rentes altes cap a baix, com seria desitjable si es creu en la justícia social, sinó precisament a l’inrevés, un disbarat que ha destruït milers de milions de vides; i no exagerem: des de les poblacions dels països més pobres, fins a les classes baixes de les societats industrials, i cada cop més les mitges.


Increïble. I anirà així mentre traguem. Solucions? Ja ho deia Raimon: diguem no. Està arribant l'hora d’ajeure’s al terra i dir no. No a aquesta estafa a gran escala que fa més rics als rics i més pobres ja no solament als més pobres sinó també als que abans no ho eren. No a que ens prenguin el pèl, com de fet ja porten més de trenta anys fent. I no a la destrucció de la idea de comunitat. L’únic poder del que disposem és el de la força col·lectiva. Hem patit la revolució totalitària més subtil de la història i encara no en som prou conscients.
Ja va sent hora de despertar.

6 comentarios:

Òscar Roig i Carrera dijo...

Jo estic molt pessimista políticament. A Catalunya les teòriques esquerres (falses esquerres) quan governaven s'han dedicat a crear dèficit no se sap ben bé perquè, i les dretes quan arriben al poder es dediquen a protegir els de sempre en nom del bé comú, és clar. Mentrestant a Madrid ens continuen espoliant la butxaca i la llengua, mani qui mani. Alternativa? Quina alternativa si la gent els continua votant? Caldrà molt temps o un autèntic daltabaix col·lectiu. En les properes eleccions personalment em sembla que no penso votar a ningú.

El missatger dijo...

Benfingut, Òscar.
Home, el dèficit el creen les esquerres i les dretes. Més dèficit per un estat que el generat als Estats Units pels republicans és impossible.
Pel que fa al vot, jo a les darreres municipals no vaig votar, però això beneficia als tres grans (PP, PSOE, CIU), i no penso fer res que beneficiï a aquestes tres pepones. Alternatives n’hi ha, les de la dreta espanyolista no te les dic perquè no els votaràs, a l’esquerra des d’Escons en blanc, al grup al voltant d’IU, a Equo, o als estimats per l’Àngel d’Esquerra Anticapitalista –per cert, Esther Vivas és una de les veus polítiques més interessants.
El daltabaix col•lectiu que porta anys –de fet més de trenta– portarà a la llarga més consciència col•lectiva. Hem de tenir clara una cosa: tot el que ha guanyat el comú de la gent ho ha obtingut gràcies als seus esforços i sacrificis, no a la generositat del poder, que mai és generós, i el que hem de fer és aprendre d’aquestes lliçons històriques, associar-nos, unir-nos, buscar el bé comú i això s’obté des de la lluita social col•lectiva. Unim-nos, fem sentir les nostres veus, i lluitem pels nostres interessos col•lectius, perquè hi ha alguns (l’elit, molt pocs, poquíssims) que ens porten trenta anys d’avantatge. I així ens va a tots plegats.
Sort que tenim a la Tori per gaudir...

penyabogarde dijo...

nosaltres entrem en el tema plantejat:

d'entrada dir que Mas-Colell és fotogènic. El seu aspecte de "rompetechos" -semblança del 100% amb l'original- té una pàtina humorística que podria desmentir el seu "pensament real". Però, no som tontos, i com diria el monjo situacionista Fray Berengario, "l'habit no fa el monjo".

Rompetechos Colell és un tauró financer, un aerolit fet a mida del govern dels millors. Si voleu tisora made in USA-University, aqui el teniu:
Trencasostres Mas i Colell.

Segur que figuraria encantat a la foto del club-lobbie del Puente Aereo (amb Florentino, Rosell, Rajoy, Fainé i tots els acòlits del diner fàcil).

En quan a les eleccions, no ens pronunciarem de manera explícita... som una penya lluitadora i pluralista. El que podem assegurar és que per molta campanya electoral que hi hagi, no baixarem el llistó de les nostres lluites pilotísticolluidadores i, en tot cas, apostarem per la llibertat de vot condicionada a que les candidatures concurrents mostrin un suport incondicional a tots els moviments de la nostra/vostra insurrecció.

Tenim de tot entre nosaltres, però no ens resignem a acceptar el partidisme convencional o el rosellisme qatarí.

Efectivament ens situem a l'esquerra, però l'esquerra mai serà esquerra si es gira d'esquenes a la revolta bogardinana (fase superior de totes les revolucions pendents).

Colell podria ser un nou personatge dins de l'apartat "infern" del blog bogardista.

Òscar Roig i Carrera dijo...

Ei, que en cap cas he dit que només les suposades esquerres generin dèficit, sinó el que ha passat a Catalunya els darrers anys. Jo a les municipals vaig votar la CUP, a les espanyoles no es presenten i demanen l'abstenció, trobo que fan bé. El sistema és injust amb les formacions petites i si a sobre són locals per què perdre el temps? Millor ens concentrem en el nostre país, perquè de Madrid mai no vindrà la solució dels nostres problemes. Penso que la gent de Revolta Anticapitalista, que podria ser uan opció vàlida, no caldria que facin esforços inútils, no tenen cap possibilitat, tot i que allà ells, és clar. Iniciativa i satèl·lits en cap cas són una opció per mi.

El missatger dijo...

Òscar, les Cup em sembla una bona versió independentista i promoguda des de la base. Des del meu federalisme moribund i gens nacionalista (en cap sentit), crec que el nacionalisme de base acabarà sent una de les poques tanques de protecció contra la marea neoliberal, a qui li interessa poques nacions i enormes.
Jo crec que en aquestes eleccions s’ha de votar a qualsevol partit minoritari perquè sinó s’està afavorint a les tres pepones.
Bona lluna de mel musical.

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

per al·lusions, la candidatura "anticapitalistes" (cap de llista Esther Vivas, per entendren's) no farà cap esforç inutil. La seva utilitat consisteix en explotar la campanya per difondre un projecte diferenciat, per "normalitzar" una cosa tant normal com ser anticapitalista en temps de descredit del sistema i, sobretot, en no resignar-se a acceptar les pautes elitistes del club privat dels grans partits i dels petits apendixs d'esquerra o de dreta.
En tot cas, farem el que ja anem fent, campanya militant, explicativa i sense perdre de vista l'epicentre de la política real (alliberada de la sacralització i de la parapolítica oficial). L'epicentre, social i complex, radica en cadascun dels antagonismes que planteja l'estat de coses presents.
Farem, modestament, una aposta per la política profana -i profanadora- i direm algunes coses que l'abstenció (lògica i ben intencionada) no pot palesar.

Salut.