Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 2 de agosto de 2011

Va de sèries: Aquellos maravillosos años


Demòcrates i republicans han arribat a un acord per incrementar la possibilitat de dèficit públic. Segons el gràfic que apareix avui al diari Público, Estats Units ha passat d’un dèficit públic de 0,91 bilions de dòlars l’any 1980 als 15,46 bilions que s’estimem per aquest 2011. No he estudiat economia, però diria que aquest increment des de les primeres polítiques neolliberals amb Reagan són una bogeria i conviden al desastre més complet.
El pitjor és pensar com s’ha malgastat aquests diners públics (és a dir, de tots). Com explica l’economista Stiglitz al seu Caída libre:
«Pero ni siquiera el hundimiento del sistema moderó la avaricia de los banqueros. Cuando el gobierno aportó a los bancos dinero para recapitalizarse y asegurar el flujo de crédito, por el contrario lo utilizaron para pagarse a sí mismos primas de récord –¡por unas pérdidas de récord!–. Nueve prestamistas que conuntamente tuvieron pérdidas de 100.000 millones de dólares recibieron 175.000 millones en dinero de rescate a través del TARP, y pagaron casi 33.000 millones en primas, incluyendo más de 1 millón de dólares por cabeza a casi cinco mil empleados. Otra parte del dinero se empleó para pagar dividendos, que supuestamente son un reparto de los beneficios entre los accionistas. En este caso, sin embargo, no había beneficios, sólo ayudas del gobierno», plana 161.
I:

«Cuando el gobierno estadounidense emprendió la tarea de rescatar a los bancos, también debería haber pensado en la responsabilidad. Los banqueros que metieron al país en este caos deberían haber pagado por sus errores. Por el contrario, se fueron de rositas con miles de millones de dólares, incluso más, como al final resultó, gracias a la generosidad de Washington. Como sistema, el capitalismo puede tolerar un alto nivel de desigualdad, y hay un argumento a favor de ésta: es la forma de motivar a la gente. Conceder recompensas proporcionales a las contribuciones de las personas a la sociedad da lugar a una economía más eficiente. Pero quienes fueron tan bien recompensados durante la burbuja inmobiliaria no hicieron más eficiente a la sociedad. Puede que durante un tiempo aumentaran los beneficios de los bancos, pero esos beneficios eran un espejismo. En última instancia imponían enormes costes sobre la gente en todo el mundo. El capitalismo no puede funcionar si las recompensas privadas no tienen relación con la rentabilidad social. Sin embargo, eso fue lo que ocurrió en el capitalismo financiero al estilo americano a finales del siglo XX y principios del XXI.» (pp. 208-209).
La història d’aquesta caiguda lliure és la d’un grup d’avariciosos que van fer patir la més gran crisis a l’imperi captitalista per excel·lència. En la narració d’aquells meravellosos anys, trobem uns inversos de Wall Street i uns banquers que semblen agents dobles comunistes infligint una destrucció al capital com mai abans fins ara –això ja supera el Crack del 29, segur.
Però és que l’inversemblant del cas és que a sobre les institucions públiques, en lloc de tancar-los a la garjola per estafadors i gairebé per traïdors a la pàtria, el que va fer és pagar-los pels serveis prestats amb uns premis astronòmics. Digne de Marx. Però no de Karl. De Groucho. N’hi ha per riure: els que es presentaven com els grans defensors del capitalisme en la seva versió millorada, els taurons financers aplicadors de les teories de l’Escola de Chicago, l’han destruït. Així de terrible, paradoxal i fascinant és la història de la humanitat. I en cas que segueixi existint únicament un rebuig ciutadà, sense intervenció política i judicial, la trompada general serà encara més forta.
Com ja hem dit en altres ocasions: estan morts i encara no ho saben. De fet, estan començant a adonar-se. I volen emportar-se per davant tot el que trobin, contagiant el seu mal.

4 comentarios:

Òscar Roig i Carrera dijo...

"El capitalismo no puede funcionar si las recompensas privadas no tienen relación con la rentabilidad social." La clau és aquesta, però quan ha funcionat el capitalisme cercant prioritariament la rentabilitat social? Qui s'enriqueix normalment és a costa de cercar només el seu benefici, o el del seu grupet d'interès, i deixant herba cremada al seu pas, com el cavall d'Atila. D'altra banda igual és que certs (molts?) humans funcionen així i sempre ho faran. Vegis alguns dictadors suposadament socialistes.

El missatger dijo...

Bon dia, Òscar, tens raó: és la part més dèbil de la seva argumentació. Ara bé, bona part dels defensors del capitalisme argumenten el mateix que ell.
En tot cas, treballi o no treballi el capitalisme per generar benestar col•lectiu –crec que no ho fa si tot el sistema es sustenta en ell, potser si podria fer-ho si no fos l’eix sinó que estigués supeditat a altres elements més importants.
Com a mínim el que sí està quedant clar és que tota la propaganda doctrinària dels hereus de l’escola de Chicago, que comença amb Reagan i arriba fins a Obama és una mentida; han generat una pobresa de proporcions majúscules dinamitant fins a tal punt el sistema que ara mateix ja tenim un zombie, mantingut en peus per l’erari públic, però absolutament mort. És a dir, que l’estat salva als mercats mentre uns quants financers bojos tornen a atacar-lo, a la caça de rendiments ràpids.
Salut!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

ara uns, ara els altres, ara uns, ara els altres, i sempre (habitualment) el vaivé de la política real arriba imposat des de fora de les suposades àrees de sobirania i decisió popular. Pobre sufragi universal. I mireu que la constitució americana ja la voldriem per moltes coses, però el que és la gestió, més o menys, com sempre i des de fora.
Temps hi haurà per una altra democràcia on es posin en solfa els drets i els deures, les sobiranies i les decisions, fins i tot respecte a l'economia. Però això ja és un altre disc, la paraula socialisme (comunisme, fins i tot) necessitat recuperar el seu estatut previ a tants desastres. Els vells ideals poden reviure en les formes noves de contestació i d'alternativa. Costarà, però, ja ho has dir sovint, depen de fer un altre camí, doncs el que coneixem escindeix permanenment l'economia, la llibertat personal i col·lectiva, la representació i la gestió política. El capitalisme ja no és només un sistema econòmic. Él capitalisme és un determinat model de civilització dominat per l'explotació, el creixement i el guany i, lamentablement, necessita de la democràcia quan aquesta és dòcil, limitada i elitista. Als USA i a la comarca del Maresme. Al sud i al nord.

Bon estiu, mohicans metafisics!

El missatger dijo...

Hem de gastar totes les energies en crear les alternatives i experimentar-les, per esbrinar fins a quin punt funcionen. Jo gairebé no entraria en la dialèctica de confrontació amb el vell sistema: no fa falta, ja es mosseguen entre ells. Crec molt més necessari posar en pràctica noves formes col•lectives en grups petits i comprovar què serveix i què no.
Per cert, The Wire és molt bona. Formalment és interessant, i pel que fa al contingut té el valor necessari per a posar el dit a la nafra, ben endins.
Salut i bon estiu!