Shutter Island? Molt soroll per no res

Shutter Island, d’un dels directors més importants des de l’emergència del Nou Hollywood, Martin Scorsese, ofereix una més que correcta factura tècnica, el guió està escrit seguint les normes que es consideren adequades a les escoles de guionistes, el treball de l’actor principal, més enllà algun molest tic, es pot considerar com a meritori, Scorsese torna a fer malabarismes exhibint la seva perícia amb el contingut audiovisual reconeguda per tothom.
Tindríem que aplaudir, doncs, a Shutter island? Excel•lència tècnica i narrativa eficient tipus escola oficial de guionista, constants picades d'ullet al cinèfil, amb cites a Preminger als somnis al revés de Lynch, als Cohen, Tarkovski o Tourneur; ara bé, aquesta parafernàlia es presenta unida a un contingut realment essencial i arriscat?
L’error es troba en allò que Benjamin anomenava el contingut de veritat, el moll de l’os d’una obra, en aquest cas el que comença com una necessària i valenta crítica als abusos del poder pel que fa a la seva investigació psiquiàtrica en experiments que van contra els drets de la humanitat, unes pràctiques terribles i que han dut a terme països democràtics, com per exemple el govern dels Estats Units. Està ben documentada als anys quaranta, cinquanta i posteriors, I veient Abu Ghraib o l’assassinat de Bin Laden, més que probablement hi ha alguna cambra fosca al castell on encara es tortura impunement i s’obliden els drets humans.

Per exemple, els casos de lobotomia


O les proves de control mental dirigides per la CIA a l’operació secreta MK Ultra.


Amb criteri acomodatiu, Scorsese va abandonar el plantejament inicial que convoca a Dachau, als científics nazis utilitzats posteriorment pels americans, a experiments fets sense l'autorització de la gent o imposats als sectors més dèbils (temes que han de considerar-se paraules majors i que, per tant, exigeixen una lectura a la mateixa alçada) optant per substituir-los amb els típics girs de guió per distreure l’audiència massiva; amb aquesta confortable decisió la crítica al poder va passar a ser una roma i tèbia faula posmoderna sobre els límits de la percepció personal i les trampes de la ment. Aquest argument podria haver sigut molt bo en un altre context, sense dubte, sense citar per exemple les aberracions amb diversos presoners de guerra (tema extremadament seriós) per a donar ínfules de gran obra a la pel•lícula. Ara bé, amb unes promeses inicials com les exposades per Scorsese, la resta a d’estar a l’alçada en rigor i en atreviment.
Kracauer ho va escriure millor que un servidor, i va realitzar una crítica similar a una pel•lícula alemanya del 20, El gabinet del dr. Caligari, encara millor que Shutter island però que pateix del mateix defecte:
«Jankowitz y Mayer [guionistas originals del Caligari] tenían razones para enfurecerse por el cambio de la historia: pervertía, e inclusive invertía, sus intenciones intrínsecas. Mientras que la narración original exponía la locura inherente a la autoridad, el Caligari de Wiene glorificaba a ésta y condenaba a su antagonista como loco. De tal manera, un film revolucionario se transformó en conformista, siguiendo el modelo usual de declarar demente a un individuo normal, aunque perturbado, y enviándolo a un manicomio. Indudablemente, este cambio resultaba no tanto de las predilecciones personales de Wiene como de su instintivo sometimiento a las necesidades de la pantalla; las películas, al menos las comerciales, están condenadas a satisfacer los deseos de las masas. En su nueva versión, Caligari ya no era una obra que expresaba de la mejor manera posible sentimientos característicos de la intelligentsia, sino una película con la que se pretendía estar dócilmente en armonía con los sentimientos y deseos de las clases menos educadas.
» (…) Aun cuando Caligari se había convertido en un film conformista, conservaba y subrayaba ese argumento revolucionario, como la fantasía de un loco. La frustración de Caligari aparecía como perteneciente a las experiencias psicológicas. De esa forma, la película de Wiene sugiere que durante su replegamiento dentro de sí mismos los alemanes fueron movidos a reconsiderar su creencia tradicional en la autoridad. Hasta la masa de obreros socialdemócratas refrenó su acción revolucionaria; pero al mismo tiempo parecía haberse preparado una revolución psicológica en las profundidades del alma colectiva. La película refleja este doble aspecto de la vida alemana, acoplando una realidad en la cual la autoridad de Caligari triunfa con una alucinación en que la misa autoridad es derrocada.» (Plana 68 de De Caligari a Hitler).
Estem parlant de coses fonamentals per a l'organització social, moltes d'aquestes barbaritats fins i tot han estat reconegudes per les autoritats –quin remei. Scorsese fins i tot cita alguna d’elles, però per acabar claudicant escollint l’opció fàcil: el boig és l’individu. Al cap i a la fi, aquest no té força com per torçar la seva carrera cinematogràfica, com si podria provocar un atac consistent als poders fàctics.
Què el boig és l’individu? Vinga, Martin, amb les tortures d'estat o l'horror comés pels governs no s'hi juga. Si no t’atreveixes a anar a fons, millor que no comencis.

(Per cert, la pel•lícula hauria quedat molt millor amb un trajecte a la inversa: de la demència personal a descobrir l’estructural del sistema.)