Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 24 de julio de 2011

Alemanys que marquen el camí a seguir

Seguim amb les peticions dels oients. En aquest cas no farem cas de la darrera trucada, una tal senyora Merkel demanant si us plau Deutschland über alles, posarem en canvi per fer-li la punyeta a aquesta dama de llautó a uns perillosos elements anti-Merkel, un grup d’alemanys com calen segons el gust exquisit dels missatgers associats: Can
Les seves credencials van ser una fusió de jazz, avantguarda i rock’n’roll lisèrgic, complint amb la promesa de portar al oïdor a un viatge sonor, amb cançons que s’allarguen i ondulen submergint a qui les escolta en un estat mental especial.
Entre les mostres de poder sònic de Can, tenim els temes més contundents, com un àcid-nuclear, o Fukushima subtitulat per Ken Kesey, Mushroom, amb la seva tornada-perforadora I saw mushroom head / I was born and I was dead.




Els Can directament àcids, en un tema amb plecs, amb regals, amb trampes, que cada cop que s’escolta mostra noves facetes, junt amb el prodigiós domini rítmic tan troglodita com ondulant característic del krautrock: Halleluhwah


O els Can creadors d’atmosferes carregades d’encant i misteri, que es van avançar en vint anys a l’ambient electrònic, Future days.


I si no voleu seguir a Can, podeu provar amb Neu! o amb Kraftwerk. De fet, si fem una barreja de tots ells tal i com eren a principis dels setanta i afegim unes gotes rebaixades de soul tenim el Bowie de la trilogia de Berlín, aquell tan plagiat pels falsos independents que corren avui en dia, independents ensucrats que acabaran anunciant El Corte Inglés, McDonald’s o el Banc de Sabadell i presentant els seus discos a Can Cuní, aplaudits per la Núria Feliu.
Aquests suposats indies són el Dúo Dinámico de la generació actual, assaltadors de les radio-fòrmules. No es suposava que l’esperit independent consistia en innovar i en negar-se a formar part del món de les radio-fòrmules? Per aquests replicadors ultracossos, sembla que indie vulgui dir un pentinat, una roba, i plagiar al pobre David Bowie, tan bo com lamentablement contagiós.
Deixem els indies de perruqueria perquè omplin el món de la dama de llautó i tornem a l’esperit indie d’avantguarda: Can.

7 comentarios:

Ivan Humanes dijo...

Alucinógenos, independientes y asombrosos. Can por muchos años.

Òscar Roig i Carrera dijo...

Posa exemples, posa exemples, d'aquests suposats independents. No coneixia els Can, però els estic escoltant. A mi del rock alemany només conec i m'agrada Rammstein.

El missatger dijo...

Estimado Iván, los lisérgicos dibujos animados de tu post sí que son alucinógenos. Incluso uno de los padres del pensamiento único Disney tenía golpes escondidos...
http://ivanhumanes.blogspot.com/2011/07/2-viajes.html
Salut!

El missatger dijo...

Home Òscar, jo no sóc un especialista precisament amb rock alemany, però aquests grups són els tres de primera qualitat, almenys al meu parer.

De les obres o creadors que no m’agraden prefereixo no parlar o fer-ho en termes generals. Hi ha molta obra bona a la que dedicar-hi el temps. Això pel que fa a la cultura, pel que fa a la societat o la política, no segueixo aquest criteri.
Amb tot, et veig a tu més assabentat que jo de la música independent actual, i segur que ja has pensat en alguns noms.
Per cert, Tom Waits prohibeix que la seva música s’utilitzi en anuncis. Això és ser independent.
Salut!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

fantàstica coincidència!!!!! soc un fan del rock alemany d'aquella època!!!!! M'ha anat molt bé de repassar aquest material i ja estic fent el repasset a la prestatgeria...Tago Mago quin disc!
Future Days!
Els Can i els Amon Düül em van arribar justament quan em vaig desampallegar del rock simfònic. La via alemanya permetia mantenir una intersecció entre l'expansió mental, un cert decadentisme i una agitació en tota regla.
Tago Mago és de capçalera, i tant, i en vinil encara més, tomba i tomba, quatre cares.

I el dream team "CAN"nònic:

Suzuki
Liebezeit
Schmit
Czukay
Karoly

que grans!

penyabogarde dijo...

la referència a Núria Feliu la trobo despectiva, recordem que la dama de Sants és la nostra ELSA TRIOLET, invencible insurgent i altiva miliciana del poble!

El missatger dijo...

@ Àngel:
Home, que al submarí hi sonava Can ja ho pressuposava. És de les músiques més adients per a un submarí tripulat per monsieur Hulot.

@ Penyista bogardià:
Hem de seguir les lliçons del nostre admirat David Lynch. Hi ha com a mínim tres lògies, la blanca, la negra i l’habitació vermella. I en cada una es presenta una cara diferent de les persones. A la lògia blanca la Veu catalana Feliu pot representar els anhels del poble, mentre que a la lògia negre pot ser la representació de la caspa en versió catalana. Tot depèn de si hem entrat en un cau o en l’altre.
Salut!