Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 12 de julio de 2011

De Caligari a Hitler

A De Caligari a Hitler Sigfried Kracauer va analitzar les relacions entre la psicologia col·lectiva alemanya que va votar al Führer i el cinema que es va rodar a l’època, exposant com unes pel·lícules poblades per tirans, monstres o representacions de pulsions incontrolables servien com a símptomes del que després va esclatar. De fet, el subtítol ja deixa clar el contingut de l’estudi: «Una historia psicológica del cine alemán».


La tesi de Kracauer és que, al tractar-se d’un espectacle de masses, el cinema mostra l’estat psicològic de la col·lectivitat, els seus anhels i les seves pulsions. En conseqüència, es pot fer una anàlisi de la col·lectivitat alemanya durant la República de Weimar estudiant les seves produccions fílmiques. Per això a l’assaig es reflexiona sobre les obres i els gèneres que es projectaven a les sales de la República de Weimar, traçant vincles entre mad doctors com el doctor Caligari, Mabuse o el psiquiatra Baum, tirans com Frederic el Gran, monstres com el Golem o Nosferatu i el que ja sabem que va acabar passant: la pujada al poder d'allò innombrable.
Però tornem enrere. Al final de la I Guerra Mundial les autoritats alemanyes van decidir impulsar el cinema al comprovar la importància propagandística del medi sobre els somnis de la classe mitjana, tal i com demostrava l’exemple dels públics nord-americans i francesos. Això va fer que els successius governs recolzessin la creació subvencionada d’estudis. A aquest impuls financer hi ha que afegir una creativitat colossal, amb artistes com Mayer, Murnau, Wegener, Ruttman, Lang, Öphuls, Wiene...
Kracauer fa un escrutini de les obres rodades des del 18 fins al 32, aproximadament; engloba els tipus de pel·lícules produïdes no solament pel gènere o l’estil sinó també pel tema, com la de tirans, les d’impulsos, les fatalistes... també cita gèneres tan pintorescos (mai millor aplicat) com el cinema de muntanya, obres que van fer seves l’esperit grandiloqüent de amplis panorames i ànim totalitzador que tan bé casa amb la filosofia alemanya del XIX; d’aquest gènere va sorgir Leni Riefenstahl.
Potser la història paradigmàtica que engloba a totes les altres, reveladora del cor alemany d’entreguerres, sigui la de l’home de classe mitjana que es rebel·la contra la seva situació però per a acabar sotmetent-se a una autoritat encara pitjor; aquest esquema es repetiex a moltes de les pel·lícules de la República de Weimar, com a El carrer, Sylvestre, El darrer o L’àngel blau.
A les interpretacions fílmiques Kracauer va afegir un relat de la República de Weimar en les seves vessants sociològica, política, econòmica, la República concretada no solament en els seus somnis de cel·luloide sinó a més en el seu treball diürn. Les condicions al país després de la I Guerra Mundial eren molt dures, i una de les tesis de Kracauer (compartides per bona part dels teòrics) rau en que aquestes condicions, unides al caràcter alemany de l’època, fortament sumís amb uns poders de clar tarannà autoritaris, van portar a la baixa classe mitjana a creure en la bogeria nazi.


Resulta complicat trobar punts febles al text de Kracauer. Potser dos, el primer l’excés de psicologisme aplicat a l’art, i la derivació de privilegiar els trets simptomàtics significatius del grup per sobre de la interpretació individual, el que potser tergiversa algunes obres; Kracauer va confiar massa en la idea d’ànima col·lectiva de països i cultures. Gairebé totes les explicacions del perspicaç teòric, admirat per Benjamin, prefereixen la interpretació psicològica col·lectiva per sobre de la lògica narrativa individual, l’influx de l’artista, l’anàlisi formal i altres explicacions possibles.
En segon lloc, Kracauer va escriure l’assaig des d’una posició crítica social marxista; va detectar i defensar la vitalitat de la revolució soviètica i la va contraposar amb la paràlisi que es vivia a Alemanya, on el conservadorisme regnant estava predisposant a la població a la vinguda del tirà. Aquesta posició tan clarament marcada de pensament crític constant sobre les postures conservadores i socialdemòcrates (clarament encertadada, però que perd força al reiterar-se a cada consideració) fa esbiaixar alguns dels criteris analítics. A més, escrit a Nova York, a l’any 46, ja es disposava d’una perspectiva més àmplia. Es podia traçar un panorama més complet del xoc de forces dels anys vint i trenta més crític amb el marxisme estatalista.
Amb tot, si cal retreure aquesta mirada massa parcial de Kracauer, també hi ha que afegir que amb la seva postura crítica d’esquerres va esdevenir un rara avis en la perillosa nord-americà mccarthysta, en uns Estats Units que volien eliminar qualsevol rastre de pensament d’esquerres. A més, Kracauer és potser el teòric més important d’aquells anys juntament amb Bazin, recolzant un cinema submergit en allò real.
El recorregut expositiu conclou amb l’exaltació de la figura de Frederic el Gran que es troba en tot el període, però que viu una apoteosi fílmica a les darreries de la República de Weimar; el Führer prussià, tot sagacitat, geni romàntic que encarna en la seva persona la totalitat dels talents, portarà al seu poble cap a la glòria, ja que així està marcat pel destí i per la superioritat de l’ésser alemany. Qui encarnarà aquest paper de Frederic el Gran fora de la pantalla?
De Caligari a Frederic el Gran, o del geni boig a l’autoritat tirànica.

3 comentarios:

David dijo...

Un post fantàstic, Missatger. No és un tòpic: el que hi expliques no em podria interessar més. No he llegit mai res d'en Krakauer però aquest sembla un bon lloc per començar, oi? Salut!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' dijo...

em sumo a les consideracions d'en David, francament has fet un post fantàstic. Encen molta llum sobre Krakauer i sobre moments trancendentals del segle XX. Clavada! El repasso i li trec punta.

El missatger dijo...

Gràcies pels comentaris.
De l’amic de Benjamin hi ha un altra llibre que també em va agradar molt, Estética sin territorio, fet de breus apunts, però De Caligari a Hitler és la seva obra de referència. És molt bona i fonamental per a qui li interessi la República de Weimar i aprendre com es coven (i a poder ser es couen) els ous de serp.
Salut!