Els sinistres vaixells de Melville

Si amb Bartleby l’escrivent neix Kafka amb Benito Cereno assistim al part del nadó Joseph Conrad, amb una de les seves típiques històries de patiment i horror colonial ambientades al mar. I com en Bartleby, també on més s’allunya Melville del seu hereu és en la part estilística. Si en Conrad el narrador acostuma a ser un testimoni de la història –tot sovint poc fiable–, Melville opta a Benito Cereno per una tercera persona que aporta una voluntat d’objectivació de les situacions; el que sí comparteix amb la major part de relats conradians és un tempo narratiu molt demorat, una lentitud que emfatitza la sensació de maldat i malastrugança latents, mentre actua un mal metafísic, un dels trets distintius de Melville.
Malgrat la tercera persona, aquesta en realitat sempre manté la perspectiva d’un dels personatges, Amasa Delano (suposo que Melville no tenia amics espanyols que li aconsellessin descartar aquest sonor nom en castellà). Els successos es narren des de la perspectiva del capità, el que potencia l’enigma al no comprendre el personatge res del que està passant al vaixell espanyol, cosa que no deixa de tenir una lectura al·legòrica vigent encara avui en dia: el més poderós americà no entén la situació d’aquells territoris aliens on va teòricament a ajudar, imposant el seu ordre. Es crea un desori encara major entre l’horror preexistent a la seva arribada i el desgavell estúpid de la seva incomprensió. Melville ja ho apuntava intencionadament a mitjans del segle XIX.
I és que Benito Cereno també s’enriqueix per la gran força simbòlica habitual en Melville, amb una primera lectura al·legòrico-político-social: els nord-americans com a ximples vitalistes explotadors, els espanyols-europeus com a civilització crepuscular tan horroritzada com fascinada per la buidor yankee del nou règim victoriós, el tercer món, negres esclaus convertits en força brutal i malèfica al haver sigut deshumanitzats per culpa de la barbàrie esclavista –i del mal com a principi metafísic. A aquest esquema inicial se li superposen noves lectures que van aprofundint la mirada del lector, en un text decidida i voluntàriament simbòlic.
La mirada lúcida de l’escriptor respecte a les carències yankees-europees no implica una renúncia a la intervenció; potser els poderosos americans no sàpiguen descobrir la mascarada representada per als seus ulls, però al vaixell espanyol s’està produint un doble horror: que s’hi trafiqui amb esclaus (bé, de fet no es para esment en aquest horror) i que els esclaus s’hagin revoltat i hagin aniquilat a bona part de la tripulació espanyola, però no tant per cercar la seva llibertat sinó bàsicament per deixar-se emportar pels seus impulsos destructors. Melville composa el relat amb una visió de l’existència greu, solemne, sense refusar l’existència del mal ni tampoc acceptar-lo amb covardia. Ara bé, i en una lectura des del present anacrònica a les intencions de Melville, qui surt més ben parat de la narració só els revoltats, capaços d’orquestrar tota una estratègia de representació a la que cau Amasa Delano, i que al cap i a la fi lluiten per la seva llibertat.
Qualsevol que llegeixi Benito Cereno tenint en compte la llarga història colonialista podrà lligar caps i copsar com encara ara es pren el pèl a tantes contrades planetàries. Els que van amb ànim de salvadors a llocs en conflicte gairebé no saben res d’allà on aterren, i els que hi són allà estan massa marcats per unes relacions brutals plenes de sang i avarícia. Per la seva banda, al tercer relat del recull, Billy Bud, Melville aprofundeix en la psicologia de tres personatges amb una valentia de mirada digne de Tolstoi; com ell, la narració està enriquida per reflexions sobre la natura humana evitant els tòpics del pensament acomodatiu d’un cofoisme tou. El relat es podria subtitular com Estudi sobre l’enveja, seguint en aquest intent analític un dels propòsits de la literatura realista, narrat en l’estil minuciós de Melville, de mirada atenta i cercant en la condició humana sense refusar l’ombra.
Billy Bud exposa l’estrany codi de conducta militar, incomprensible per a qualsevol que no formi part del ram. El conte de bell nou torna a posar en solfa uns personatges tan arquetípics com prototípics, amb una atmosfera onírica de les que a Melville agradaven tant, hereves de la literatura gòtica, una de les seves influències, un aire somnambúlic present en Moby Dick. Els tres relats de la recopilació, clàssics amb tot mereixement, fan experimentar al lector la sensació neguitosa, il·luminadora i fatalista d’un somni ple d’insòlits detalls significatius, amb el nivell metafòric i reflexiu de l’anomenada alta cultura però amb les aportacions de subgèneres com la literatura d’aventures o la ja referida gòtica.

Vaja, la típica lectura refrescant d’estiu promocionada per les grans editorials de best-sellers.