I altres dos versions inspirades pel tema:
Doncs bé, al 2010 Ivan Humanes ens proposa visitar el seu bosc particular, espai hermètic que esdevé el veritable protagonista de la seva novel•la, La emboscada. Ivan Humanes cartografia cada pam del bosc amb milions de referències artístiques desplegades en clau after-pop, de Tristam Shandy a Spiderman: tot resulta vàlid al bosc. Per aquesta pluja de referències, per la trama detectivesca i per la complexa teranyina de narradors, crec que a Goddard li agradaria molt La emboscada. Que algú li enviï.
A La emboscada es juga amb les convencions sobre els narradors, emmirallats i duplicats, amb vàries veus narratives encadenades. Potser el millor es troba en els capítols on l’investigador és duplica a ell mateix, cada cop més escindit entre els dos germans. Qui és qui? Existeixen veritablement? Qui va matar a Laura Palmer? I la pregunta més important: per què no estrangulen a tots els rectors d’universitat enlloc de a pobres dones?
La Emboscada no s’explica únicament des de la pluja de referències ni des del joc de miralls amb els narradors. Un dels elements claus, al meu parer, pertoca a aquest bloc i a tots els altres, inclòs el magnífic del propi Humanes (ivanhumanes.blogspot.cot). L’aparició dels blocs ha suposat una nova forma de concebre els textos literaris, amb nous gèneres o hibridacions de gèneres anteriors, a mig camí entre el relat, el dietari i el bloc, sense ser cap d’ells en exclusiva. De l’humus dels blocs emergeixen nous talents narratius. És així com sovint comença el que comença. El medi és el missatge (llegint els medis oficials, a vegades el missatge és el massatge).
Una última idea per arrodonir el joc de miralls: seria capaç el Dr. Lubber de fer una crítica sobre La emboscada? Seria com tancar un cercle ficcional.
A La emboscada es juga amb les convencions sobre els narradors, emmirallats i duplicats, amb vàries veus narratives encadenades. Potser el millor es troba en els capítols on l’investigador és duplica a ell mateix, cada cop més escindit entre els dos germans. Qui és qui? Existeixen veritablement? Qui va matar a Laura Palmer? I la pregunta més important: per què no estrangulen a tots els rectors d’universitat enlloc de a pobres dones?
La Emboscada no s’explica únicament des de la pluja de referències ni des del joc de miralls amb els narradors. Un dels elements claus, al meu parer, pertoca a aquest bloc i a tots els altres, inclòs el magnífic del propi Humanes (ivanhumanes.blogspot.cot). L’aparició dels blocs ha suposat una nova forma de concebre els textos literaris, amb nous gèneres o hibridacions de gèneres anteriors, a mig camí entre el relat, el dietari i el bloc, sense ser cap d’ells en exclusiva. De l’humus dels blocs emergeixen nous talents narratius. És així com sovint comença el que comença. El medi és el missatge (llegint els medis oficials, a vegades el missatge és el massatge).
Una última idea per arrodonir el joc de miralls: seria capaç el Dr. Lubber de fer una crítica sobre La emboscada? Seria com tancar un cercle ficcional.
La emboscada, d'Ivan Humanes, publicat a InÉditor. Una de les veus més interessants entre els nous narradors i poetes barcelonins.
2 comentarios:
Moltes gràcies, missatger. No em mereixo tantes bones paraules. Em quedo amb la teva brillant troballa de The Cure. I amb que no t'hagi defraudat la novel·la... Gràcies pel teu temps emboscat. Una abraçada!
No, home, gràcies a tu per La emboscada. A seguir escrivint amb el rigor de qui respecte als seus lectors, en la millor tradició tarkovskiana.
Salut!
Publicar un comentario