El poder del relat (Véase: amor, de David Grossman) (2)

Véase: amor, va in crescendo, cada cop més bona, cada cop més innovadora. Els dos darrers capítols presenten la història d’Anshel Wasserman amb el director d’un camp de concentració; el nazi exigeix a l’escriptor jueu que faci de modern Sherezade. Amb tot, en una inversió enginyosa, no ho farà per salvar la vida sinó per tal de que el nazi el mati d’una vegada, tal és el patiment.
Estableix, doncs, una de les relacions botxí-víctima més singulars i menys estereotipades de tota la ficció concentracionària. Potser la que més, i afirmar-ho no implica una exageració. Aquesta part mereix ser considerada entre les millors planes de la literatura concentracionària, en un tema que, com ja vam apuntar amb La zona, de Dovlàtov, resulta potser el Tema des de la II Guerra Mundial. Per tant, si en aquesta qüestió excel·leix Véase: amor, vol dir que estem davant una obra a ser molt valorada.
Tota la novel·la sembla una resposta a la cèlebre sentència d’Adorno a la impossibilitat de l’art després d’Auschwitz, amb tota una corrent que opina que no s’havia de donar expressió a l’horror absolut. Sense banalitzar, Véase: amor es situa entre dos pols: la capacitat de crear ficcions, de narrar, els contes infantils, tot plegat no serveix de res enfront l’horror, però alhora constitueix la darrera defensa davant la barbàrie. Fins i tot els monstres acaben demanant una mica de relat, d’imaginació, per poder suportar la càrrega de les seves accions. Entre aquests dos pols basculen constantment els personatges de la novel·la.
Però relacionat amb Sherezade, encara adquireix més importància que el relat de l’horror el del poder de la faula per fer sobreviure en les pitjors condicions, així com de transformar la mirada que projectem les persones. L’art canvia als receptors, el relat pot fer que millorem o empitjorem, i en l’experiència d’abjecció màxima, la dels camps, el poder de la faula esdevé una petita escletxa. Finíssima, gairebé invisible, però escletxa. Ella transforma al botxí Neigel, ella segurament ajuda a sobreviure al camp a la víctima Wasserman, i ella eixampla la comprensió del que és l’existència per al lector de Véase: amor. Una escletxa, doncs, tan prima com profunda. A aquest poder del relat queden tots subjectes.
Si la novel·la va in crescendo, podem considerar enlluernador el quart capítol, que mereix gaudir del mateix ressò que altres estructures admirables com la de Rayuela. En aquest capítol Grossman fa avançar el relat mitjançant entrades de diccionari. L’estructura no resulta artificial, una simple invenció enginyosa, perquè durant la resta de la novel·la ja ha anat preparant al lector, fent per exemple que els apartats dintre els capítols vagin encapçalats per una lletra del abecedari, formant finalment una mena de diccionari de l’horror dels camps.