A propòsit de Marker (i 2)

Si amb La Jetée Chris Marker va oferir un tast de la seva excel•lència creativa com a narrador de ficció, al gruix de la seva trajectòria posterior va optar pel documentalisme, del que s’ha convertit en una figura clau.
A El darrer Bolxevic, reflexió sobre el cinema i la societat soviètica mentre es parla de Aleksandr Medvedkin, un dels cineastes amb més talent d’un dels moments més creatius de la història del cinema (Eisenstein, Vertov, Dovjenko...), Dream Team de la cinematografia, una de les generacions més creatives de la història del cinema.
Reflexionant a propòsit de Medvedkin i del cinema rus Marker traça una crònica històrica sobre la U.R.S.S., tan personal com totes les obres del cineasta francès, sense que això suposi una caiguda en l’egolatria o el solipsisme. Lluny d’això, al seu assaig fílmic, des de la veu d’un narrador que no aspira a l’omnisciència, s’explica el recorregut cap a l’abisme del comunisme soviètic, representat per un dels creadors que van creure en ell, un Medvedkin que va patir l’ostracisme, que va intentar amollar-se al realisme en versió staliniana, i que van acabar renegant de tot plegat. La història d’Aleksandr Medvedkin en versió Chris Marker té molt dels assaigs narratius (o de les narracions assagístiques) de Sebald. A més, com a bonus track, la pel•lícula senyera del rus: La felicitat.

Per la seva banda, tampoc Sense sol pot considerar-se un documental típic sinó més aviat una reflexió sobre el viatge, la memòria i la singularitat. Al mirar el present es confonen dos mirades, la del que trobem i la del que somiaven generacions passades que projectaven al futur. Nosaltres som un futur ben estrany.
Les fronteres com les cicatrius que deixen les guerres, fronteres com marcs conceptuals que separen les nacions, existents realment o un altre concepte? El pes de la memòria i la necessitat del poder injust de imposar l’oblit, amb les dones com a transmissores de la cultura, la societat de les aparences com a substitut parasitari d’una societat amb memòria... aquests són alguns dels temes sobre els quals pivoten les reflexions de Marker, en uns assaigs paradoxals, de gran volada malgrat aprofundir sense por en la condició existencial i històrica. A dalt i a baix, al nord i al sud, a l’est i a l’oest: tots els punts cardinals i totes les històries interessen al cineasta.
Com els grans documentalistes, Marker desplega un univers davant els ulls de l’espectador, i en aquest nou univers, sigui el Japó tardocapitalista, la cinematografia soviètica o els camps de concentració queden revelades algunes de les claus de la humanitat; elles serveixen per a que l’espectador comprengui millor el seu propi món. Un procés de doble revelació.
Marker no defuig la existència d’allò excèntric en les modernes societats tardocapitalistes, exemplificades en el cas paradigmàtic japonès; de fet, aquests aspectes d’excentricitat són el més significatius de la societat tardocapitalista; amb tot, tampoc els converteix en una parada de circ per a que els considerats normals s’enfotin d’ells convertits en monstres. Delicat, curiós i perspicaç a Marker li interessa l’espectacle de la humanitat, no la banalització de la vida tan comuna en la mirada mediàtica.

La sensibilitat o la cura formal de Marker potser no destaquen tant des de la mirada de l’espectador del 2011, però això es deu bàsicament a que ha tingut molts hereus que han seguit les seves passes en la no-ficció, visibles en els grans documentalistes de les darreres dècades, com el mateix Isaki Lacuesta, amb un talent que demostra en el seu homenatge a Marker afegit a la producció markeriana, i molt adient per endinsar-se en la seva poètica.
En conclusió d’un admirador de la seva feina, cal aplaudir la creativitat d’en Chris Marker, valorar uns documentals tan personals, com instructius, i poètics, a més reunits en l’edició comercialitzada per Intermedio fa uns anys, a qui s’ha d’agrair la tasca que porta a terme des de fa anys fent circular autors i obres de gran qualitat però allunyats dels circuits principals.