Amb Gógol succeeix una cosa curiosa: resulta empíricament impossible llegir-lo sense el somriure als llavis. Té aquell estil alegre, de cabra boja saltant pel cingle, aquell plaer del narrador d’ànim festiu, juganer, una mica trapella, que el fa simpàtic, com Walser, com el primer Dickens, com en ocasions Pynchon o Barth. Els hi agrada narrar i això es transmet a l’escriptura. Resulten, doncs, molt agraïts de llegir.
A Ànimes mortes precisament el narrador es fa present cada poques planes, fent interpel·lacions als lectors, tractant-los com a un amic, un efecte d’acostament que torna al narrador de la història com un amic proper al lector, estimulant la seva empatia. Un recurs que, novament, té molt a veure amb la simpatia connatural de Gógol.
Aquest plaer per contar s’aplica fins i tot a històries dures, com les d’un intent d’estafa a l’estat tal i com passa a Ànimes mortes. Un «emprenedor» (per fer servir el lleig terme de moda) decideix comprar els difunts d’uns quants propietaris rurals per després demanar un crèdit a l’Estat per un import molt superior, gràcies a disposar de tants serfs.
Al protagonista Chichikov se li acut demanar una hipoteca per una propietat amb mil mugiks a un organisme públic i comprar tots aquests camperols a terratinents d’altres indrets, amb el matís de que els adquirirà a preu rebentat perquè seran camperols difunts però amb la seva mort encara no registrada. Parlem de la Rússia de les primeres dècades del XIX; les morts es registraven oficialment de Pasqua a Rams, i Chichikov pretén aprofitar-se d’aquesta tardança; quants més morts adquireixi millor: així serà més gran l’import de la hipoteca.
Des de fa anys a operacions similars se les anomena enginyeria financera. Vaja, que no la van inventar Henry Paulson, i altres lluminàries de Goldman Sachs. Les estafes centrades en els tripijocs financers són tan velles com l’anar a peu, encara que mai tan glamuroses com ara.
A Ànimes mortes precisament el narrador es fa present cada poques planes, fent interpel·lacions als lectors, tractant-los com a un amic, un efecte d’acostament que torna al narrador de la història com un amic proper al lector, estimulant la seva empatia. Un recurs que, novament, té molt a veure amb la simpatia connatural de Gógol.
Aquest plaer per contar s’aplica fins i tot a històries dures, com les d’un intent d’estafa a l’estat tal i com passa a Ànimes mortes. Un «emprenedor» (per fer servir el lleig terme de moda) decideix comprar els difunts d’uns quants propietaris rurals per després demanar un crèdit a l’Estat per un import molt superior, gràcies a disposar de tants serfs.
Al protagonista Chichikov se li acut demanar una hipoteca per una propietat amb mil mugiks a un organisme públic i comprar tots aquests camperols a terratinents d’altres indrets, amb el matís de que els adquirirà a preu rebentat perquè seran camperols difunts però amb la seva mort encara no registrada. Parlem de la Rússia de les primeres dècades del XIX; les morts es registraven oficialment de Pasqua a Rams, i Chichikov pretén aprofitar-se d’aquesta tardança; quants més morts adquireixi millor: així serà més gran l’import de la hipoteca.
Des de fa anys a operacions similars se les anomena enginyeria financera. Vaja, que no la van inventar Henry Paulson, i altres lluminàries de Goldman Sachs. Les estafes centrades en els tripijocs financers són tan velles com l’anar a peu, encara que mai tan glamuroses com ara.
Amb cada compra creix el prestigi social del protagonista a la província on ha anat a parar, convertint-se en un patrici, convidat a les festes de les autoritats, o als seus opípars esmorzars, dinars o sopars de negocis (amb la variable i altament calòrica de les tres opcions alhora). Si estigués ambientada a l’actualitat, menjaria bombons a casa del embaixador; a la Rússia de l’època mengen com Pantagruel i s’emborratxen com Bukowski.
Per la farsa humorística de Gógol desfilen bona part dels prototips russos de l’època, les primeres dècades del vuitcents, amb totes les seves classes representades, a més amb variants diverses, del propietari milhomes a l’avariciós, del mugik sumís al borratxo, o els buròcrates dèspotes o garrepes. De fet, com el to tendeix a la farsa, Gógol cerca situacions una mica llunàtiques i personatges tronats, sense acabar mai d’embogir completament, això si. Està més proper a Woodehouse que a Sharpe. Amb tot, llegit amb la deguda perspectiva, el tema tractat és molt seriós, tal i com acostuma a succeir a les farses socials –les pel·lícules de Berlanga, per exemple. La Rússia exposada està deformada per les necessitats de la farsa, però tanmateix es mostra l’essència: l’emperador camina sense vestit. Però un Gógol de natural humorístic expansiu ho descriu amb aparent lleugeresa i una simpatia contagiosa.
Per la farsa humorística de Gógol desfilen bona part dels prototips russos de l’època, les primeres dècades del vuitcents, amb totes les seves classes representades, a més amb variants diverses, del propietari milhomes a l’avariciós, del mugik sumís al borratxo, o els buròcrates dèspotes o garrepes. De fet, com el to tendeix a la farsa, Gógol cerca situacions una mica llunàtiques i personatges tronats, sense acabar mai d’embogir completament, això si. Està més proper a Woodehouse que a Sharpe. Amb tot, llegit amb la deguda perspectiva, el tema tractat és molt seriós, tal i com acostuma a succeir a les farses socials –les pel·lícules de Berlanga, per exemple. La Rússia exposada està deformada per les necessitats de la farsa, però tanmateix es mostra l’essència: l’emperador camina sense vestit. Però un Gógol de natural humorístic expansiu ho descriu amb aparent lleugeresa i una simpatia contagiosa.
Ara bé, el fet de que es potenciï la faceta de farsa de l’obra, fa que els personatges quedin molt desdibuixats com a individus i sigui difícil recordar qui és qui i quina és la seva personalitat, més enllà del protagonista Chíchikov. Almenys aquesta ha sigut la meva experiència lectora. Amb Tolstoi, per exemple, mai he tingut la mateixa impressió mentre llegia les seves grans novel·les-rius, habitades per desenes de personatges.
Pel que fa a la part estilística, la narració és clàssicament causal; el narrador es manté gairebé sempre en la perspectiva del protagonista Chíchikov, el financer de Goldman Sachs avant la lettre que planifica l’operació d’una isba ocupada amb centenars d’ànimes mortes. El narrador segueix les accions d’aquest personatge principal normalment, tot i que al ser una novel·la coral, i al tenir Gógol com a objectiu crear una farsa sobre la seva societat, en certes ocasions abandona Chichikov y cerca altres personatges-prototipus socials.
Pel que fa a la part estilística, la narració és clàssicament causal; el narrador es manté gairebé sempre en la perspectiva del protagonista Chíchikov, el financer de Goldman Sachs avant la lettre que planifica l’operació d’una isba ocupada amb centenars d’ànimes mortes. El narrador segueix les accions d’aquest personatge principal normalment, tot i que al ser una novel·la coral, i al tenir Gógol com a objectiu crear una farsa sobre la seva societat, en certes ocasions abandona Chichikov y cerca altres personatges-prototipus socials.
No hay comentarios:
Publicar un comentario