Pensament visual, Maneres de veure, de John Berger (1)

Ways of seeing constitueix un dels textos i documentals crucials per entendre l'estudi de la història de l’art de les darreres dècades. El seu autor, John Berger, es pregunta per la separació existent entre la visió i la paraula, intentant establir com funciona el pensament visual, ja que aquest utilitza unes eines diferents al verbal; a aquest darrer li hem donat la preponderància com a manera de copsar el coneixement i d’expressar-nos. Ways of seeing parteix d’uns documentals de la BBC creats a principis dels setanta, augmentats per al llibre i corregits per adequar-los al nou format. L’influx de Warburg i del seu Atles Mnemosyne resulta molt patent, amb la seva creació de constel·lacions d’imatges buscant certs trets de similitud entre elles.
Els set assaigs de Maneres de veure tracten no solament de qüestions artístiques sinó de com aquestes s’han relacionat amb la societat, especialment en els anys d’esplendor de la pintura a l’oli, del 1500 al 1900 aproximadament. Fins i tot tres dels capítols no inclouen gairebé informació textual, sinó que les imatges serveixen com a desencadenant principal del pensament. Berger reflexiona sobre alguns dels temes claus en la història de l’art actual: la relació del mercat i el valor de l’obra en ell com a erroni criteri de valoració; l’intent de convertir l’objecte en fetitxe per a vendre’l millor (en un capítol hereu confés del Benjamin de l’aura); la manera en que es mira a les dones i en que aquestes accepten ser mirades, amb especial atenció en com això s’ha concretat a la civilització europea en la tradició dels nus. En tots els casos, la indagació de Berger gira al voltant de com funciona l’art i com veiem les imatges, no solament les artístiques sinó també les publicitàries.

En un dels capítols reflexiona sobre el concepte de distància. L’art ha perdut la distància, allò que el caracteritzava primer en un àmbit religiós (la distància del fidel respecte a l’icona), després social (distància del plebeu respecte a la pinacoteca del noble). Amb la reproducció de les obres es dóna la il·lusió de que qualsevol pot accedir a elles, però com amb totes les falses promeses derivades d’un pensament massa obsessionat amb l’economia hi ha que tenir cura, no fer una lectura massa ràpida: les classes menys afavorides no van als museus, i amb la transformació de la separació en proximitat i multiplicació el poder de l’art per a causar impacte s’ha reduït dràsticament. Resultat? El que marca el valor de l’obra és la seva valoració al mercat inflacionista. El criteri artístic desapareix, convertit en un criteri mercantilista tan fictici com a la resta de sectors laborals. Qui surt guanyant? Sempre la mateixa pregunta que ja es feien els grecs.
Senyors: l’art ens parla de la nostra condició autèntica, l’art de debò va fins a la quinta essència, i si rebaixem la seva importància, com ja fa temps que succeeix, convertint-lo en una mercaderia basada en criteris ficticis, perdem l’arrelament al present i la memòria del passat. D’aquí que sigui tan important tornar a atorgar a l’art el seu lloc preeminent a la societat com un dels grans transformadors personals i estructurals.