El poder del relat (Véase: amor, de David Grossman) (1)

Esperonat per una notícia al bloc Who’s there vaig decidir llegir Véase: amor, novel·la de David Grossman. Un dels aspectes més positius de l’esfera blogaire és precisament aquesta, servir de boca-orella amplificat, per tal de que circulin amb més facilitat les recomanacions de gent a qui li agrada la cultura i no tant el negoci al voltant de la cultura, amb les interessades ressenyes a bona part dels grans medis com a exemple negatiu.
Vegeu: amor va ser la primera publicada de l’autor a l’estat espanyol, però en realitat constituïa la tercera de la seva trajectòria. És més, probablement, i tenint present la gran capacitat i enginy exhibits, segurament no era ni la quarta ni la cinquena escrita per en Grossman, ja que fa gala d’una maduresa i domini d’estil que s’assoleixen amb la pràctica. La part d’ofici de l’escriptura. Grossman va treballar-la amb gran cura; es nota que pertany a la narrativa amb implicacions personals per l’autor, dedicant-li un volum de feina que repercuteix en la complexa estructura, trama i la voluntat agosarada d’estil, que gairebé obliga a una lectura atenta i posterior relectures. La novel·la mereix aquesta bona pràctica lectora, les hores dedicades.
Si amb Dovlàtov parlàvem del gran Tema de la II Guerra Mundial, els camps de concentració-treball-extermini, aquí es parla d’una de les seves concrecions més bàrbares, segurament la que més: l’Holocaust jueu. Com no reflexionar sobre aquesta ferida, encara més si un pertany a aquella tradició? I el llibre d’en Grossman ofereix una perspectiva interessant: com ho veu, com ho entén i com ho integra l’horror un nen de nou anys d’edat, un nen llest i sensible guaitant en la foscor sense comprendre la negror amb que es troba. Una mica com tots, vaja. Amb tot, més que narrar l’horror, Grossman prefereix reflexionar sobre la memòria, el pes de la família, les cicatrius amb que s’endureix el dolor, i, sobretot, la imaginació com a eina terapèutica.
Momik i Wasserman, avi i net, constitueixen les dos pedres axials sobre la qual pivoten els altres personatges. El primer capítol explica les experiències infantils de Momik quan retorna el seu avi, qui anys enrere va estar reclòs en un camp nazi. A la segona retrobem a Momik ja adult, amb dona, fill i amant, mentre investiga i imagina a propòsit de l’escriptor i pintor polac Bruno Schultz. Al tercer capítol es detalla la història concentracionària de l’avi de Momik, Anshel Wasserman. El quart, formalment molt atrevit, està escrit com si fos un diccionari amb tots els conceptes i personatges que es despleguen a la faula. Tot plegat un tapís amb tema únic però parts molts diferenciades, en els quals Grossman reflexiona sobre la memòria, el coneixement, la capacitat humana de recrear amb la imaginació.
El pol d’importància es mou de Momik a Wasserman, els dos primers capítols centrats en el net, primer en la seva infància, després als anys d'adult consolidat, mentre que els dos darrers capítols resumeixen l’experiència al camp de l’avi Wasserman.
La perspectiva en que està relatat el capítol inicial és la del nen Momik, imaginatiu i sensible, que ha creat tot un codi personal per explicar-se l’element misteriós de la vida, el que va passar a Allà, i que condensa l’horror viscut pels seus familiars jueus als camps de concentració i d’extermini. Momik resulta un xaval encantador, un d’aquells personatges rodons somiats per a qui es dedica a l’ofici de l’escriptura. Tot s’explica filtrat per ell. I com es tracta d’un noi intel·ligent, fantasiós, eixerit i sensible (el fill ideal), aquesta mirada de qualitat acolorirà les anècdotes.
L’altra part fonamental de la narració ja apareix en aquest primer capítol, es tracta d’un avi sord i entotsolat, que es passa tot el dia salmodiant sense interrelacionar-se amb l’altri. L’avi Wasserman, germà petit de l’àvia d’en Momik, irromp de sobte a la vida de la família. Ha passat els darrers deu anys en un psiquiàtric, i abans d’això havia estat pres en un camp de concentració; tothom el creia mort. El vell Anshel no parla amb ningú, tot el dia amb la seva salmòdia entotsolada de boig.
La segona part combina les veus del Momik adult, escriptor, i un referent per a ell, Bruno Schultz, l’escriptor jueu perseguit pels nazis, petja que ell rastreja. Potser resulta el capítol més explícitament imaginatiu de l’obra, amb la intervenció com a estrella convidada d’una deessa del mar. Fins i tot, en un somni guiat per Bruno, Momik s’imagina com seria un món on el Messies hagués arribat: revolució sense violència: el temps de la joia, joc sense competició, acràcia al ja no necessitar una autoritat. Tot plegat amb un llenguatge ric i una construcció florida de les frases que recorden a García Márquez i altres escriptors del Realisme màgic...