There is a war?

L’artista iraniana Shirin Neshat va guanyar amb la vídeo-instal·lació Turbulent la Bienal de Venècia de l’any 99.
Turbulent: Tres elements visuals en joc, dos pantalles col·locades formant una polaritat sobre un fons negre, espai de no-dualitat en la dualitat, suport per tal que es puguin manifestar tant uns com els altres.

A la banda esquerra del ring trobem un cantant masculí de gran qualitat, Shoja Azari, que segueix la tradició del cant persa, vinculada a l’exposició dels sentiments amb els quals es poden identificar els espectadors, mirall on es projecten. A l’altra banda aporta el contrapunt Sussan Deyhim, una dona amb un cant fora de la tradició establerta als últims segles, intèrpret d’una cançó ancestral no aprofitada per ningú ja que l’auditori està buit. Sussan Deyhim sacseja amb el seu cant originat a les entranyes, significativament cantat per una dona que s’expressa no sentimentalment, en un llenguatge atàvic connectat al cos i a altres nivells més subtils. Art masculí visible, art femení invisible. I en cap cas dones a l’auditori.
La lectura més evident és aquesta de gèneres, ara bé, hi ha d’altres igualment interessants, com per exemple l’existència d’un art sense públic però més connectat a les forces còsmiques, que posa literalment els pèls de punta just per la seva connexió amb la part tel·lúrica, sense auditori però bevent en les fonts de la creació més pura.

A la vella Índia upanishadica hi havia el coneixement (la raó, la ciència) que es trobava a la ciutat, l’àmbit humà. Però al bosc hi havia un altre àmbit de coneixement, el dels savis que alliberaven als que s’atrevien a anar fins a ells.

Best-seller o underground. O potser una altra cosa...