(...)Sense violentar cap de les dos obres, podem posar a dialogar el gag humorístic de Plan z amb un treball de Muntadas i Resse Political advertisement VII: 1952-2008, on recullen anuncis publicitaris dels candidats a la presidència dels Estats Units d’Amèrica durant més de trenta anys. El recull permet veure algun dels temes eterns dels demòcrates (atenció a les minories per captar els seus vots, intent d’atreure al públic educat en la cultura pop-rock) com dels republicans (criminalitat que puja, pau mitjançant guerra, armament, família). El recull de Muntadas i Resse permet troballes tan sorprenents com una aparició estel·lar del Ku Klux Klan quan esmentar-los encara no estava mal vist.
Com tots els anuncis, aquest també pretenen suprimir la distinció entre vertader i fals, fent passar un simulacre de vida per veritat i d’aquesta manera, incitar al consum de l’aspirant a president, fer creure que la vida veritable és la que s’exposa en l’anunci i que el votant pot perdre els seus guanys si no surt escollit el candidat. En definitiva, crear un miratge, fer creure que s’hi viu en ell, i llavors suggerir que amb un altre allò desapareixerà. El molt hàbil anunci de Ronald Reagan de l’any 84 It’s morning in America again repeteix el model de Plan Z fins al punt que costa trobar diferències, com si tots dos fossin paròdies.
Es subratlla el missatge amb una melodia ensucrada, es presenten imatges d’una vida en ordre, legislada (matrimoni), i on participa activament la gent gran (better), potencials votants de Reagan.
Les eleccions formen part del que Debord anomenava temps pseudo-cíclic, fase actual de les societats de l’espectacle que copien el marc del temps de l’etern retorn, propi de la cosmovisió mítica, basat en les repeticions dintre d’un ordre còsmic cíclic, esquema que s’aplica al capitalisme, els seus cicles de treball i descans, a la graella televisiva amb horaris prefixats, als trens que han de sortir puntuals, etc. En una reflexió hereva de Walter Benjamin Debord va apuntar: «La proliferación de “seudoacontecimientos” fabricados (...) se deriva del mero hecho de que los hombres, en la realidad masiva de la vida social actual, no viven en absoluto de los acontecimientos» (plana 163). La indiferència cap els anuncis dels candidats que suscita en els nous electors seria una mostra, empitjorada pel fet de que la reiteració del procés cada quatre anys i per diverses administracions crea una insensibilització cap el ritual democràtic en l’era de la recerca d’espectacle. Expressat en els seus termes: hi ha altres simulacres més divertits. Aquesta necessitat de show probablement expliqui que cada cop sigui més habitual la participació d’estrelles de cine o de la música composant una cançó en les eleccions americanes o espanyoles. La part bona de que Catalunya sigui tan petita –segons diuen alguns– és que no hi ha estrelles similars i ens ho estalviem.
Dintre d’aquest temps pseudo-cíclic, en una societat que estimula els simulacres, l’espectacle progressivament devaluat de la democràcia té el seu moment més emocionant –en termes de joc– durant les eleccions. I els anuncis de campanya serien la màxima espectacularització juntament amb l’acte d’investidura. D’aquesta recerca de l’espectacle copiada de Hollywood hem tingut un exemple entre molts en les darreres eleccions catalanes, amb una portada de La Vanguardia on es fa un ús de la iconografia i de l’exaltació del poder molt peculiar, igualant al nou president a Sant Jordi.
(Demà el final)
Es subratlla el missatge amb una melodia ensucrada, es presenten imatges d’una vida en ordre, legislada (matrimoni), i on participa activament la gent gran (better), potencials votants de Reagan.
Les eleccions formen part del que Debord anomenava temps pseudo-cíclic, fase actual de les societats de l’espectacle que copien el marc del temps de l’etern retorn, propi de la cosmovisió mítica, basat en les repeticions dintre d’un ordre còsmic cíclic, esquema que s’aplica al capitalisme, els seus cicles de treball i descans, a la graella televisiva amb horaris prefixats, als trens que han de sortir puntuals, etc. En una reflexió hereva de Walter Benjamin Debord va apuntar: «La proliferación de “seudoacontecimientos” fabricados (...) se deriva del mero hecho de que los hombres, en la realidad masiva de la vida social actual, no viven en absoluto de los acontecimientos» (plana 163). La indiferència cap els anuncis dels candidats que suscita en els nous electors seria una mostra, empitjorada pel fet de que la reiteració del procés cada quatre anys i per diverses administracions crea una insensibilització cap el ritual democràtic en l’era de la recerca d’espectacle. Expressat en els seus termes: hi ha altres simulacres més divertits. Aquesta necessitat de show probablement expliqui que cada cop sigui més habitual la participació d’estrelles de cine o de la música composant una cançó en les eleccions americanes o espanyoles. La part bona de que Catalunya sigui tan petita –segons diuen alguns– és que no hi ha estrelles similars i ens ho estalviem.
Dintre d’aquest temps pseudo-cíclic, en una societat que estimula els simulacres, l’espectacle progressivament devaluat de la democràcia té el seu moment més emocionant –en termes de joc– durant les eleccions. I els anuncis de campanya serien la màxima espectacularització juntament amb l’acte d’investidura. D’aquesta recerca de l’espectacle copiada de Hollywood hem tingut un exemple entre molts en les darreres eleccions catalanes, amb una portada de La Vanguardia on es fa un ús de la iconografia i de l’exaltació del poder molt peculiar, igualant al nou president a Sant Jordi.
(Demà el final)
No hay comentarios:
Publicar un comentario