Qui són els farsants? El rostre, d'Ingmar Bergman

El rostre (Ansiktet). Bergman en plena ebullició creativa.

Polaritats correctes. Insòlitament, els dolents són el policia del poble, el científic del poble i el ric del poble. Si la vida fos únicament un combat maniqueista, ells serien els soldats de la foscor, per molt que es presentin amb gran desplegament de llums, encens i els cants dels acòlits –la pompa del poder. El trio calavera del policia, el científic i el ric són els amos del poble, on imposen els seus capricis. Els fets van deixant-los en evidència, especialment tant al fred doctor positivista com al en aparença agent de l’ordre, agent del caos en realitat
Les seves darreres víctimes són un grup de farsants buscavides, gent de la faràndula sense on caure morts, que viuen de jugar amb els desigs aliens, creadors d’una dramatúrgia per manipular el públic i aconseguir quatre monedes, liderats per un mesmerià que hipnotitza, amb un ajudant-ajudanta androgin, un xarlatà i una vella bruixa que veu el futur.
El seu número amb desplegament esotèric és una farsa, ara bé: arriben a disposar d’algun poder real? El líder i l’andrògina ja no creuen, però el que va vaticinant la vella bruixa es va complint... El rostre: polaritats correctes i fets sobrenaturals, amb un discurs ambigu i que defuig les creences majoritàries. De fet, la pel·lícula pot analitzar-se com una metàfora sobre la vida de l’actor, i també com una al·legoria sobre la relació entre art i poder.

En aquesta escena, com en alguna altra, Bergman va ser capaç de teixir una atmosfera digna del Poe de Corman, de la Hammer i de Buñuel. Aprofitant la tramoia, l’ambient que dóna una autòpsia i unes golfes amb molt racons foscos, es fa embogir de por durant uns segons al doctor positivista. Hi ha fantasmes? D’on provenen els sorolls? I aquesta mà... qui l’ha perdut? I sobretot, com es possible que l’home a qui estic practicant l’autòpsia, a qui tinc obert en canal, s’hagi aixecat i es disposi a atacar-me?