La societat de l'espectacle

Hi ha que tornar a La societat de l’espectacle de Guy Debord. Cal tornar a aquest llibre per entendre el nostre present, ja no líquid, gairebé vaporós. El primer objectiu de La societat de l’espectacle rau en mostrar el veritable opi del poble a la societat del XX, i encara més del XXI: la indústria del espectacle en un sentit ampli, formada en una de les seves parts per l’art entès com a producte de consum per distreure a les masses. En segon lloc, Debord proposa allò tan avantguardista de fer de la vida una obra d’art que transformi el món.
Ara bé, aquesta transformació exigida pel situacionista esdevé impossible; Debord ja preveia la derrota, clar que, que és perdre? La dialèctica de la victòria final en que va caure el marxisme va acabar esdevenint un índex fiable de la seva derrota –aquí sí–, al fer servir una estructura mental i de llenguatge que pertanyia al món burgès. Hauria sigut molt més intel·ligent ni tan sols haver-se plantejat la qüestió en aquests termes: guanyar a qui?, per quin motiu?, amb quin guany? Debord, amb la seva postura d’outsider pur, ja va apuntar una mica aquesta actitud, malgrat trobar-se encara limitat per algunes postures més tradicionals de l’esquerra ortodoxa.
Com a quinta essència del pensament debordià podem agafar el seu primer punt: «La vida entera de las sociedades en las que imperan las condiciones de producción modernas se anuncia como una inmensa acumulación de espectáculos. Todo lo directamente experimentado se ha convertido en una representación.» Aquest espectacle no es refereix únicament als mitjans de comunicació sinó a una acumulació de les formes d’aquests a la vida privada. Aquesta forma no té cap propòsit, el seu objectiu és la reproducció d’ella mateixa, repetir el seu procés. L’espectacle és el pas següent a la dominació econòmica, sotmeten un després de l’altre. Amb la dominació econòmica va deixar de tenir valor ser, substituint-se per tenir; amb la irrupció de l’espectacle el tenir ha donat pas al voler aparentar.
En aquest procés, el capitalisme ha sortit perdent amb la caiguda del seu tradicional i aparent enemic: la burocràcia soviètica. Segons va reflexionar Debord a mitjans dels seixanta, el principal perjudicat per la fallida soviètica seria el capitalisme, ja que mancat del seu adversari, que li servia de justificació per a les seves malifetes, perdria peu i mostraria la seva veritable cara –dura, clar. Vist des de l’actualitat, el profètic Debord torna a clavar-la al bell mig de la diana. Amb tot, sobre el final del capitalisme no parla gaire; el final del comunisme burocràtic soviètic el va preveure bastant abans de la perestroika.
Quin nivell de profunditat de pensament presenta Debord? Vegem-ho. Segons ell, la cirereta al pastís del sistema es produeix quan s’obliga a la població a consumir com a deure moral. Quants cops no haurem sentit que o es consumeix o la cadena es trenca? Quina cadena, la de l’esclavatge? D’aquesta manera s’imposa el consum com un deure moral, traspassant la mala consciència dels consells d’administració que s’enriqueixen amb un marge de guanys injust a una població que troba en el consum un succedani de la felicitat robada. En qualsevol cas, no és la societat la que treu un benefici d’aquest consum cec d’objectes innecessaris, sinó el compte de beneficis dels consells d’administració. És o no és perspicaç Debord?
Una última reflexió, gairebé aforisme, de Debord: «La crítica que va más allá del espectáculo debe, por el contrario, saber esperar» Què s’ha d’esperar? Debord és un dels impulsors més creatius del maig del 68, i bona part de les pintades i de l’atmosfera d’aquells dies porten el segell de qui gira com un dervix però en la negra foscor i al voltant d’un foc, és a dir, d’un situacionista.