No hi ha motius d’alarma, segueixin davant de les seves pantalles, si us plau (1)

A la present entrada posarem en relació tres obres, el recull de gags del grup de còmics xilens Plan Z i anuncis de campanyes presidencials nord-americanes recollits per Antoni Muntadas i Marshall Reese, les dues obres entre les desenes que es troben a l’exposició del Macba «Esteu a punt per a la televisió?», ambdós llegides sota la clau donada pel substrat teòric de La sociedad del espectáculo, text de Guy Debord.
Però abans d’entrar en matèria, descriurem en poques pinzellades l’exposició. Per transmetre la sensació de soroll mediàtic hi ha col·locades fins a deu pantalles gegants amb poc més que estretes mampares per separar-les, totes obertes simultàniament, el que crea un pandemònium de programes que satura la ment amb una juxtaposició d’impressions incrementades pel fred polar tan característic del Macba. Cada una d’aquestes pantalles té alguna més petita a prop; la diferència és que en aquestes hi ha un menú per escollir. Aquesta opció es presenta com molt més interessant, ja que, al contrari que les grans pantalles, permet la tria del visitant, malgrat amb mancances: en l’era de la Xarxa l’internauta està acostumat a controlar fins i tot l’emissió i el fragment desitjat. Amb aquest encert irromp la subjectivitat i el gust personal enmig del pandemònium que representen tantes pantalles vistes i, el que es pitjor, escoltades, al mateix temps. Fins i tot hi ha un tercer espai amb una suposada tele-sèrie creada per Albert Serra per a la ocasió.
Amb tanta oferta s’intenta emular la sensació de proposta inabastable del medi televisiu, cada vegada més inabastable i alhora més uniforme, amb, això sí, un tret que diferencia clarament l’exposició del Macba i la televisió real: els vídeos del museu ostenten una gran qualitat, el que fa que el visitant tingui la neguitosa sensació d’estar-se perdent coses tan bones com les que veu, tot el contrari del que succeeix amb les cadenes generalistes que, parafrasejant l’eslògan minimal: quant menys les vegis, millor. Potser per resoldre-ho hauria sigut aconsellable posar a disposició del visitant alguna instal·lació on es pogués escollir entre totes les obres, cosa que ni tan sols es pot fer a la xarxa; així el visitant no es perdria a Martha Rosler, Hannah Arendt, Bill Viola, Samuel Beckett, Andy Warhol, Michele Foucault o Guy Debord entre d’altres. No és el mateix que perdre’s la darrera tele-sèrie de moda o alguna tertúlia eixelebrada.
Entre tanta oferta de qualitat hem escollit Plan Z perquè al element crític hi afegeix una necessària dosi d’humor. El programa Plan Z, creat per uns còmics xilens, posava en solfa la situació del seu país, amb uns gags força punyents, una estètica precària donada l’exigüitat dels pressupostos i un procés creatiu on sovint improvisaven. (Disculpes per la mala qualitat):

Seguin l’estela dels germans Marx o els Monty Phyton, utilitzaven els mitjans de masses per, mitjançant l’humor, fer crítica social i alhora divertir al públic. En un altre gag es riuen dels anuncis electorals, amb un discurs previ tant estereotipat que dóna igual qui sigui la persona candidata a l’elecció.

(Demà, continuació amb anuncis de candidats americans...)