Opening night: travessia per la nit de la creació

Opening night, de John Cassavetes, és una pel·lícula amb la qual dialoguen les posteriors Todo sobre mi madre, així com la recent Màscares de Riambau, per posar dos exemples. Amb tot, les supera amb el seu retrat darrera les bambolines: els actors borratxos, desesperats, amb una vida de buidor i constant risc de fracàs. La pel·lícula es va rodar l’any 77, és a dir, en la crisis existencialista dels anys setanta, època en que tot consistia en ser sincer, en declarar que un es moria d’avorriment i que s’havien acabat les ingenuïtats i les esperances hippys. Això pel que fa al món anglosaxó, clar. Suposo que quan van arribar Reagan i la Tatcher se’ls hi van passar les tonteries existencials i van descobrir l’horror... l’horror...

Un dels grans moments d’una pel·lícula molt rica en escenes és aquella en la qual dos actors (Gena Rowlands i Cassavetes) estan en plena representació d’una escena de crisis de parella i final violent, amb ell pegant-li una bufa a la dona, quan passa el següent (cap el 4:30):

El personatge de Gena Rowlands li diu al de Cassavettes que no es preocupi, que ella l’estima i que no han d’oblidar que són actors de teatre representant un paper. No cal dir que res d’això estava en el guió. Molt bona la reacció d’ell, rient-se i mirant cap el públic, obligant a que interactui amb el que succeix a l’escenari.
Es produeix un desdoblament ficció/realitat, amb una irrupció de coneixement hermètic. No hauríem d’oblidar que el teatre es converteix en emblema de la vida, ja que aquesta, com canta el bolero, es puro teatro. Llàstima que ens oblidem a vegades i ens prenem l’obra amb tanta seriositat mal entesa.
L’obra planteja una qüestió important per a crear: pot ser una obra artística intensa, potent, sinó està vivint un procés similar qui la crea? Podríem subtitular Nit d'estrena, o de com convocar a totes les pors íntimes i travessar la nit fins arribar al final. Les representacions posteriors fins a la gran nit d’estrena a Nova York són igual de espontànies, amb tothom reaccionant a les ocurrències de la Rowlands, estrella de la funció, borratxa, a punt de la bogeria i amb un suposat fantasma incordiant.
La narració manté la vivacitat, segueix oberta a la inspiració, la representació evoluciona amb l’evolució dels actors. I l’art esdevé un acte xamànic, ja que després de la katabasis de fer-nos baixar a l’Inframón ens cura. Solament afegiré que la trama es deslliga gràcies a una sessió de psicomàgia espiritista digne de Jodorowsky.
Altres obres de Cassavettes no m’havien convençut tant com aquesta, rodona, sincera i tanmateix lluminosa Nit d’estrena.