
L’autor traça la seva teranyina fent servir el seu subjectivisme radical tant característic, en aquest cas no en un monòleg del protagonista o d’un dels personatges importants, sinó d’un narrador que no es presenta al lector, suposat testimoni del poble austríac vora el qual viu Konrad. L’aranya Bernhard gira i gira explicant les mateixes anècdotes en frases molt similars, creant un estat hipnòtic fet de reiteracions i de patiment, amb una visió infernal de la vida austríaca, país de residència de l’autor.
Una frase de la plana 111 resumeix l'ambient de La Calera: «Se podía decir también que todo aquello era demencial, pero entonces habría que decir también que todo era demencial, en realidad todo era efectivamente demencial, pero nadie se atrevía a afirmar que todo era demencial, porque entonces todos afirmaban que él, el que lo afirmaba, era un demente.» Quina llàstima que a Bernhard li faltés un toc llatí, perquè hauria sigut el millor còmic des de Groucho Marx.


En qualsevol cas, Bernhard és d’aquells escriptors que es plantegen la literatura com una exploració dels límits feta amb rigor. Quan algú t’expliqui les bondats de la socialdemocràcia, del capitalisme, del progrés constant o qualsevol altre fal·làcia per l’estil, pensa en Bernhard. Ell mostra l’altre cara de la moneda d’aquesta concepció tan enganyosa de la vida. Perquè els bancs que acaban quedant-se la casa de Konrad sempre guanyen.
L'infern són els altres, sobretot alguns altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario