Un malson emmanillat. Mientras dan las nueve, de Leo Perutz

En la seva segona novel·la, Mientras dan las nueve, Leo Perutzva tornar a fer palesa la seva elegància i talent alhora de construir l’arquitectura de la novel·la, en una estructura perfectament planificada i on cada peça s’afegeix a la maquinària en el moment precís. La trama tan astutament perfilada recorda a Hitchcock; de fet, segons s’assegura a l’epíleg, el cineasta de perfil més famós va agafar vàries escenes per a la seva El enemigo de las rubias. Un altre vincle cinematogràfic: l’estructura desdoblada de la novel·la té paral·lelismes amb el Mulholland drive de Lynch.
El novel·lista creava trames precises i sense ni un element superflu, com si es tractés d’un conte; tan planificada resulta la trama que els frenètics moviments del protagonista Demba per Viena i els obstacles contra els quals s’enfronta recorden els d’una peça d’escacs. No sé si m’he inventat que Perutz destacava com a jugador d’escacs, si ho he somiat, o si realment ho he llegit; sigui com sigui, les tres novel·les que he llegit del matemàtic Perutz evidencien una ment que pensa en els termes d’aquest joc.
Aquest Stanislaus Demba constitueix un altre figura del panteó dels perdedors destinats al fracàs, un antiheroi amb totes les de la llei, germà del Josef K., dels protagonistes de Walser, de Charlot. Però justament en aquest tret trobem tota la seva gràcia, per això una persona agressiva i maldestre com en Demba ens suscita simpatia; gràcies a això esdevé un gran personatge literari. Stanislaus Demba: sempre proper a la victòria, sempre amb un imprevist que l’impedeix guanyar.
Amb tot, la gran elaboració de la trama o el personatge carismàtic no constitueixen el que més m’agrada de Perutz. El to alegre, esbojarrat, gairebé walserià constitueix el bé més preuat de l’autor sota el meu punt de vista; i això malgrat certa visió tràgica de l’existència i la dissort que acompanya els seus personatges. Leo Perutz s’ho passava magníficament escrivint i aquesta alegria es transmet al lector.

Després de cada nova lectura de Perutz augmenta la meva impressió de que es tracta d’un molt bon escriptor injustament oblidat, un altre més de la llarga llista d’escriptors centreuropeus —Kafka, Musil, Walser, Schnitzler, Zweig, Bernhard, i podria continuar amb molts altres— amb la capacitat de mostrar-nos la presó del viure en societat, una presó que a Mientras dan las nueve arriba a plasmar-se en metàfora, ja que en Demba viu emmanillat les seves peripècies per Viena.