Malson si s'està dormint, por si s'està despert

La hora del lobo formava part de les pel·lícules de Bergman que encara no havia vist, fet estrany perquè la va rodar en el període més fructífer, al menys al meu parer, cap als seixanta; poques eren les pel·lícules que no havia vist del Bergman dels seixanta, però una d’elles era aquesta hora del llop. Una entrada en El lamento de Portnoy http://ellamentodeportnoy.blogspot.com/2010/11/la-hora-del-lobo-de-ingmar-bergman.html m’hi va fer decidir.
L’hora del llop, Vargtimmen en suec, significa segons explica el pintor protagonista una hora especial de la nit en la que es pateixen malsons si s’està dormint, o por si s’està despert. En aquesta inquietud, que s’anirà transformant en angoixa, quedarà submergit l’espectador.
La pel·lícula comença de manera immillorable: un pròleg escrit on Bergman dóna autenticitat a la història, presentant-la com el diari íntim d’un amic seu, un pintor que ha desaparegut, per passar llavors a una confessió davant la càmera d’una dona, esposa del pintor. Confessió que és el mateix recurs expressiu que la dona del Stalker. El que vaig referir per a ella serveix també per l’Alma, la dona del pintor fugit.
Els dimonis interiors de l’artista van aflorant, materialitzats alguns dels seus terrors íntims en uns éssers fantasmals que habiten el castell d’un noble a la mateixa illa on viu el pintor. Imatges com a reminiscències visuals oníriques, i uns fantasmes demoníacs, vampirs que s'alimenten al subconscient no solament del pintor sinó també del propi Bergman. Crec que hi ha molt dels seus paisatges interns a l’Hora del llop.

L’estètica del film s’inscriu en allò que es va anomenar cinema d’art i assaig. Les referències a Tarkovski són força evidents, però també hi trobem autors com Antonioni i Fellini (els rostres i les festes del noble són pura La notte o Fellini 8 i mig), a Ordet en els desolats paisatges i en el drama metafísic, el Buñuel de El discreto encanto de la burguesía....Una munió d’artistes influint-se mutuament, relacions creuades, constel·lacions del cinema personal, més aviat un arribar a solucions similars que no pas una simple còpia -excepte en el cas de Dreyer. I d’ells ven agafar molt Lynch o Wenders.
Metafísica de l’horror, l’atmosfera inquietant puja de grau en grau fins a unes seqüències final de grand guignol, l’últim quart d’hora un deliri oníric marcat per l’absurd, per les pulsions psicològiques i per unes imatges plenes de potència que ressonen en l’espectador: allò que surt a la pantalla, el desgavell sense cap ni peus segons la lògica causal, està en realitat carregat de veritat. Vaja, el que anomenem art.

Somnis lúcids

A Viaje a Ixtlán, la tercera part de la saga xamànica escrita per Carlos Castaneda (potser la millor de totes), el mestre Xamà li explica al protagonista una tècnica per controlar el material oníric i amb la qual aconseguir els anomenats somnis lúcids.

Ho trobem a les següents planes:

Carlos Castaneda, Viaje a Ixtlan, Ed. Fondo Cultura Económica, pp. 162-163:

«-Voy a recordarte todas las técnicas que debes aprender -dijo-. Primero enfocas la mirada en tus manos, como punto de partida. Luego pasas la mirada a otras cosas y les echas vistazos cortos. Enfoca la mirada en tantas cosas como puedas. Recuerda que si sólo miras un momento las imágenes no cambian. Luego regresa a tus manos.

»Cada que que te miras las manos renuevas el poder necesario para soñar, conque al principio no mires demasiadas cosas. Cuatro cada vez serán suficientes. Más adelante, podrás irlas aumentando hasta que cubras todas las que quieras, pero apenas las imágenes empiecen a cambiar y sientas que estás perdiendo el dominio, regresa a tus manos.

»Cuando te sientas capaz de mirar las cosas indefinidamente, estarás listo para una nueva técnica. Te la voy a enseñar ahora, pero no espero que la utilices sino hasta que estés listo (...)

»El siguiente paso para arreglar los sueños es aprender a viajar -dijo-. De la misma forma en que has aprendido a mirarte las manos, puedes moverte con la voluntad, ir a cualquier sitio. Primero tienes que determinar a dónde quieres ir. Escoge un lugar bien conocido -puede ser tu escuela, o un parque, o la casa de un amigo- y luego pon tu voluntad en ir allí.

»Esta técnica es muy difícil. Debes realizar dos tareas: debes trasladarte con la voluntad al sitio específico, y luego, cuando hayas dominado esa técnica, tienes que aprender a controlar el tiempo exacto de tu viaje.»

Las enseñanzas de don Juan, que tant em van entusiasmar molts anys enrera, també formen part de les fonts en les quals beu La cabalgadora de sueños.