Rebre o no rebre la soldada

Acabo de llegir la primera part de El ruedo ibérico, de Valle-Inclán, un dels meus grans referents com a escriptor i com intel·lectual, paraula que provoca esgarrifances solament esmentar-la.

A La corte de los milagros Valle analitza amb la seva valentia i el seus sarcasmes habituals l'Espanya d'Isabel II, amb el mateix esperit amb el qual va fustigar l'Espanya de la primera dècada del XX a Luces de bohemia, malgrat que el que a l'obra de teatre és concisió i frase brillant aquí passa a ser descripció de moviments i actituds.

Amb tot, més que una breu anàlisis del seu estil, vull comentar el que m'ha suscitat: un desig de que tornin figures com la seva. Enyoro escriptors que de veritat s'arrisquin, tant en la part estètica com en la mirada social. I l'absència de crítica no rau en que les condicions al nostre món, siguin ara millors, no siguem tan ingenus. Ara mateix, podem detectar el mateix funcionament corrupte que llegim a El ruedo ibérico a la Cort; també al palau de la Generalitat, clar.
En lloc de crear noves llegendes al voltant de la calma en que es viu en els falsos oasis, un bon escriptor hi posa dinamita i acaba amb els miratges. En conseqüència, va a contracorrent. Tinc ganes de llegir la Pastoral catalana de Jòdar, un dels escriptors catalans que mantenen l'actitud adequada de l'escriptor rigorós, com a mínim al meu parer, no com aquells, tan nostrats, que fan jocs de mans amb les paraules, que riuen molt i fan riure als telespectadors (sobretot a als telespectadors), sense molestar gaire, això sí, no anéssim a perdre ventes.
Els pitjors són aquells que disposen de talent però prefereixen continuar reben la soldada en forma de nòmina. Uf, va dir ell.