A Body art DeLillo va fer el que ha da fer un novel·lista amb bon criteri. Va voler reflexionar sobre les pràctiques artístiques contemporànies i sobre les seves teories; però clar, una novel·la no pren formes de reflexió teòrica o solament ho fan els mals relats de tesis. Així doncs, DeLillo va concebre una història per plasmar aquestes qüestions; i seguin el ja exposat, va optar per tornar als gloriosos temps presocràtics en que no existien les abstraccions i sí les encarnacions en exemples precisos; per un presocràtic, no existeix l'home sinó que existeixen en Pepito, en Joan i el de més enllà.Així, De Lillo ens explica la història de la body-artista Lauren Hartke que ha de suportar que es suïcidi el seu marit, el sexagenari cineasta undreground Rey Robles. Com l'art de veritat, Body art parla del temps, de la mort, de la pèrdua, també de la recuperació. Tot això en escasses 140 planes, prodigi de concisió, en l'estil lacònic norma de la casa DeLillo.
Afegeixo una de les pràctiques que va iniciar aquesta branca del conceptual, el body art: Shoot, de Chris Burden, citada implícitament en la novel·la.
Podria haver afegit exemples més propers encara més salvatges, però he optat per la contenció. L'estètica del body art es vincula al vell concepte pitagòric del microcosmos i del macrocosmos. Si en el món hi ha violència, s'ha de manifestar en l'art per poder purgar-lo i purificar-lo. Trobem pràctiques artístiques amb crítiques al masclisme o el racisme que es plasmen en actes violents sobre el suport, en aquest cas el cos del propi artista. A Shoot Burden li va demanar a un amic que li disparès al braç. El vídeo esdevé constància de l'instant irrepetible -encara més en aquest cas, en cas contrari pobret Burden.
Body art, o quan l'art fa mal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario