Mario Conde com emblema

Dos novel·les realistes ens donen claus per entendre la situació de crisis del sistema.
Curiosament, cap de les dues pot considerar-se una novetat. La primera, El dinero, de Zola, en edició de Debate, explica els mecanismes d'activació d'una crisis bursàtil al París de finals del XIX. Com es produeix, quiens agents la provoquen i amb quins interessos. La segona, La foguera de les vanitats, de Wolfe, en edició de Proa, mostra com s'origina una tempesta mediàtica amb la seva part política, judicial, sociològica... tempestes a les quals cada cop estem més acostumats (cas Millet i derivats); en aquest cas Wall Street tot gira al voltant d'un dels yuppies dels 80, Sherman (Shark-man) McKoy, tauró de les altes finances.
La novel·la de Zola és una autèntica joia del realisme, tot i que supera els límits del gènere presentant uns personatges que fa créixer fins a convertir-los en símbols arquetípics, malgrat que això no sigui gaire naturalista. Nova demostració de que un novel·lista de raça no té principis estètics immutables, sinó que els adapta al que vol explicar, regla d'or per a no quedar atrapat per l'estil.
Pel que fa a Wolfe, les meves expectatives eren altíssimes, ja que havia llegit Ponche de ácido lisérgico i m'havia entusiasmat; clar que quan la vaig llegir i rellegir passava per èpoques més contraculturals. En tot cas, La foguera és una bona obra on contemplem la partida d'escacs que juguen els diversos personatges, amb un bon coneixement dels escenaris retratats i unes psicologies convincents, que és el que s'exigeix a una obra realista. Memorable el capítol a la presó de Sherman.
Llegint-les entenem millor com funcionen les coses socialment. El dinero la vaig llegir fa dos estius, just abans de que esclatès la crisis; cada cop que el miratge de la bombolla econòmica s'anava evaporant, algun episodi em remetia a situacions de la novel·la.
D'altra banda, si alguú vol conèixer personatges-tipus que protagonitzen el sainet caspós barretinero-taurino, titulat l'Estatut, pot trobar paral·lelismes a l'obra de Wolfe. Clar que potser millor que torni als grans clàssics espanyols, sobretot a un dels meus ídols: Valle-Inclán. Com deia don Latino, me quito el cráneo davant el gran mestre modernista. Agafem-lo com a model i enfotem-nos del sainet barretinero-taurino.
¡Me quito el cráneo!