Rellegint les Enseñanzas de Don Juan, una de les obres més veritablement subversives del XX. Veritablement subversiva, i no de fireta, malgrat que, com tants altres cops, la crítica del moment no la va valorar per aquest motiu.
El document antropològic-novel·la fa el que propugnava Nietzsche: una transvaloració que revoluciona totalment el vell paradigma. El que estava a baix passa a estar a dalt. Un antropòleg va a estudiar els mètodes d'un xamà iaqui. Aquest és el punt inicial: valors de la ciència, anàlisi, rigor, fredor, distància per a l'observació. Però curiosament l'antropòleg es converteix en l'aprenent del bruixot, supeditant el fet científic a la màgia. Horror! La ciència passa a ser secundària, engolida per les intenses experiències viscudes sota la guia de l'indi.
Òbviament, un discurs tan radicalment subversiu no podia ser entès amb facilitat, amb la consegüent i típica polèmica de l'època, portada als medis, ridícula, amb un interès pels aspectes morboses. Tot això queda apuntat en el pròleg d'Octavio Paz, pròleg que enriqueix la lectura, el que no resulta tan habitual com ens agradaria.
Llegim Castaneda no per trobar una nova doctrina, ni per enfotre'ns d'allò que no comprenem, sinó per fer més complexa i sàvia la nostra mirada, que és del que es tracte amb l'art o la ciència, veritat?
No hay comentarios:
Publicar un comentario