La broma
infinita, de David Foster Wallace, perd en la comparació amb L’arc iris de la
gravetat, de Thomas Pynchon, almenys al meu judici. El punt clau es troba en
els nivells conceptuals més complexos, els sentits ocults a la trama.
A La broma
infinita, com a L’arc iris de la gravetat, hi ha un sentit metafòric sobre
l’existència (en el cas de Foster Wallace, la personalitat adictiva i la perfeccionista) i una al·legoria social (una societat totalitària aberrant), excel·lentment incorporats tant a la
trama com a l’estil, de gran varietat però d’un nivell sempre altíssim en totes
dues obres.
Ara bé, les
interpretacions arquetípiques de la novel·la de Pynchon, que presenten un món
de la mort o un instint de dominació, concretats literàriament en un gran número de situacions i de personatges arquetípics, aporten una riquesa hermenèutica a l’obra
en són absents a La broma infinita, o com a mínim no els he sabut trobar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario