Pollock, el pintor home de la frontera (art i política, 3/8)

El MoMA va reconèixer molt d’hora el talent de l’escola de Nova York i va apostar per ells, cosa que ja llavors va provocar suspicàcies en gent del món de l’art. L’any 52 el MoMA va crear un programa internacional per a difondre l’Expressionisme Abstracte, finançat amb 125 mil dòlars per la Fundació Rockefeller. Es van organitzar exposicions, la primera a França, al museu d’art modern, dirigida per una altre dels homes que participava en les campanyes dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units.

Barr, antic director del MoMA, va recomanar al director de la revista Life els expressionistes, el que va originar el cèlebre reportatge amb Jackson Pollock. De fet, una de les persones amb més capacitat que va participar en el disseny de la campanya d’Intel·ligència va ser C. D. Jackson, que va començar la carrera com director de publicitat del grup Time-Life. Jackson s’havia format com a publicitari; havia participat convertit en especialista en guerra psicològica durant la II Guerra Mundial. El seu objectiu era crear un disseny polític que permetés guanyar la III Guerra Mundial sense necessitat de combatre-la. Creia que calia canviar de tàctica, de la autoprotecció i els suborns cap a la defensa d’un ideal.

C. D. Jackson  va fer una declaració que exposa l’esperit de l’operació: «La “cultura” ya no es una palabra de mariquitas. Una nación como la nuestra puede ser viril. Una nación como la nuestra puede ser extraordinariamente próspera  económicamente. Pero, extrañamente, lo que aglutina todo esto es el coeficiente de idealismo del país... La expresión tangible, visible y audible del idealismo nacional es la cultura.»

Que un dels principals estrategs de la campanya de la CIA estigués estretament vinculat al grup Time-Life segurament ajuda a entendre que li dediquessin a Pollock, artista formalment rupturista, un reportatge central en les seves planes, en un dels moments culminants de la fama pública del pintor. No s’arriba a la posició de Jackson Pollock, gran icona artística del moment, sense recolzament de moltes de les autoritats en el món de l’art del moment.

Entre tot el grup de l’Escola de Nova York va ser ell qui va encapçalar la rebuda crítica per part del públic; va esdevenir una celebritat del moment, a més de per raons estètiques, probablement perquè Pollock encarnava el mite de l’home de frontera, un personatge típic del western, solitari, irascible, de bona pasta però rude en les formes. Un heroi alcohòlic, això sí; afegia a més un punt de rebel·lia molt admirada als anys cinquanta, tipus Marlon Brando a Salvatge o James Dean.

Pollock no va poder manifestar explícitament si estava d’acord en aquell ús de l’estètica de l’escola de Nova York presentat amb tantes distorsions mediàtiques, ja que va morir en ple auge. Altres artistes, com De Kooning o Motherwell, van manifestar unes reticències fins a cert punt retòriques, ja que igualment se’n van beneficiar. L’escola va arribar a obtenir tan suport que al poc temps va esdevenir gairebé l’art acadèmic; si algú volia obrir-se pas dins l’escena artística havia de fer-ho segons els criteris estètics de la corrent.

L’únic del grup de Nova York que es va mantenir dintre l’àmbit ideològic de l’esquerre va ser Ad Reinhardt, qui a partir de llavors va criticar durament l’actitud dels seus vells companys; els acusava sobretot de semblar més corredors de Borsa que artistes. Per exemple, entre tots ells Reinhardt va ser l’únic que va participar en la marxa a Washington pels drets civils, al 63.