La comunitat dionisiaca al post-modernisme (El mundo en la era de Varick, 1)

Andrés Ibáñez situa la seva novel·la El mundo en la era de Varick en el fèrtil llinatge del relat hermètic; converteix en trama narrativa alguns dels seus punts fonamentals d’aquesta escola de pensament. Per exemple, cita de manera indirecte els vells misteris grecs, i encara més enrere, els cultes que utilitzen la música i el ritual com a mitjà per assolir un coneixement suprem, representats a la cultura grega pel dionisisme, les festes al boscatge en que els participants es treuen les màscares urbanes i fins i tot l’ego personal.

Hi apareix la comunitat dionisiaca, o per ser més precisos diverses comunitats dionisíaques, ja que intervenen vàries: una la del grup dels protagonistes, la més propera a les convencions modernes, amb un treballador de un teatre, una ballarina, un operari de neteja. Una altra, la d’una banda d’una cosa similar al free jazz; una tercera, també músics, que semblen els alegres pillastres de Ken Kesey.

Els rituals anàrquics de les reunions mistèriques i sobretot de les festes dionisíaques tracten del cicle de la vida, expressat amb la pantomima del ritual i amb la música, no mitjançant un discurs verbal lògic. I parlar del cicle de la vida és parlar del cicle de la mort. La música contemporània de pioners de l’electrònica, el minimal i altres avantguardistes s’hi han apropat a l’efecte dionisíac.  Al món del jazz qui més va beure de la font ancestral va ser John Coltrane en els seus treballs posteriors a A love supreme. El caos per tal de mostrar l’ordre.