Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

lunes, 7 de enero de 2013

Les llengües vernacles com a eina de creació de les comunitats imaginades

Segons la tesis de Benedict Anderson a Les comunitats imaginades, les dos raons principals que expliquen la formació d’un esperit nacional dins diverses comunitats són l’ús de la impremta seguint uns interessos del capital, que preferia aprofitar mercats amb llengües vernacles, més favorables econòmicament que el llatí com a llengua internacional, i en segon lloc l’existència d’una èlit criolla a les colònies d’ultramar amb les portes vedades per a assolir llocs de poder, com sí podien per educació i classe social. 
Pel que fa al primer aspecte, pedra axial de la teoria andersoniana, el politòleg explica la formació del pensament nacionalista pel pas del llatí internacionalista a les llengües vernacles. La impremta, com a una de les primeres i més potents tecnologies del capitalisme naixent, permetia generar una impressió de fet simultani per a una comunitat que no coneixia els seus membres entre sí, idea de simultaneïtat que va guanyar en intensitat amb l’aparició de la premsa escrita. «La llengua impresa és el que inventa el nacionalisme, no una llengua particular tota sola.» (p. 157) Per a Anderson, les llengües vernacles fent ús de la impremta van servir per a generar comunitats imaginades, creant solidaritats particulars. 
Aquest impuls de les llengües alimentat per la impremta va coincidir amb la lluita religiosa entre el protentastisme i Roma, dos fets que van anar esmicolant la idea de comunitat imaginada de la cristiandat a Europa, ja que un dels seus pilars era l’ús institucional pels estats del llatí que fornia d’internacionalisme a les monarquies europees. Per a explicar la caiguda de prestigi del llatí, al factor tecnològic de la impremta que per raons de lògica del capital afavoria a les llengües vernacles, cal afegir-hi la pèrdua de reputació com a llengua sagrada al millorar el coneixement d’altres llengües amb aquest mateix estatus, descrites pels filòlegs com fins i tot anteriors al llatí, al grec o a l’hebreu, com el sànscrit o els jeroglífics egipcis. Ambdós factors van fer augmentar l’interès per llengües vernacles que alimentaven els nacionalismes respectius com l’hongarès, l’ucraïnès o el búlgar, exemples tractats per l’estudiós. Una de les institucions que més van contribuir en aquest procés a les diverses contrades va ser la universitat. 
«La revolució lexicogràfica d’Europa, però, va crear i va difondre a poc a poc la convicció que les llengües eren, per dir-ho d’alguna manera (si més no a Europa), una propietat personal de grups molt específics (els seus parlants i els seus lectors habituals) i, a banda, que aquests grups, imaginats com a comunitats, tenien dret a un lloc autònom en una fraternitat d’iguals» (p. 106). Tant prestigi van adquirir les llengües que els reis van acabar adoptant-les gairebé com a divisa. De fet, la complexitat cultural, lingüística i ètnica dels seus territoris era enorme. «Els principals estats de l’Europa del segle XIX eren vastes entitats poliglotes, els límits de les quals gairebé mai no coincidien amb les comunitats lingüístiques».(p.224). Els monarques es van establir com a protectors del nacionalisme d’estat (anglès a la corona anglesa, castellà a l’espanyola, alemany a la d’Àustria-Hongria, etc.), provocant el recel dels nacionalistes d’altres comunitats sota el seu domini. 
En aquest context els parlants d’algunes llengües vernacles preponderants van aprofitar l’avinentesa per arraconar a les altres, com en els casos d’Espanya, França o Anglaterra. El nacionalisme justificat per raons lingüístiques i de tecnologia capitalista va conformar-se de dos maneres diferents durant el segle XIX, depenent de si va passar a ser oficial i dominant dins un estat o no. Però les llengües vernacles també van servir per iniciar el desballestament dels regnes dinàstics, convertides per la intel·lectualitat i la burgesia del lloc en una bandera del moviment, tot i que molt sovint no havien utilitzat normalment aquella llengua. Els canvis polítics implicaven canvis en aquesta relació canviant de forces. Per exemple, una de les primeres reformes dutes pels revolucionaris magiars va ser legislar que tots els hongaresos havien de saber magiar. Després de la revolució del 1848, i durant dècades, es van succeir etapes de governs dirigits per terratinents magiars reaccionaris substituïts per altres de burgesos i capitalistes, establint-se com a nacionalisme oficial d’Hongria i al mateix temps atacant a les comunitats imaginades minoritàries.

2 comentarios:

Enric H. March dijo...

(El comentari serveix per aquest apunt i l'anterior)

Estic realment impressionat pel plantejament d'Anderson. No se m'havia acudit mai veure el nacionalisme des d'aquest punt de vista antropològic en què religió i llengua, de la mà d'interessos mercantilistes, conformen a posteriori i no pas a priori la base nacional, l'argamassa que uneix aquestes comunitats imaginades.

Entenc, però, que es deu partir d'un punt en què s'accepta l'aculturació com a un fenomen natural. És a dir, la pèrdua de la cultura pròpia a mans d'una de dominant és un procés normal.

Això explicaria (i cal entendre també que es tracta d'un fenomen bàsicament urbà) per què les elits capitalistes catalanes (i les basques) s'expressaven en castellà fins el primer terç del segle XX.

De fet, la llengua vernacle no té interès fins que no s'instaura el sufragi universal i cal identificar o atraure la massa a través de la llengua, com en el seu moment es va fer amb la religió: el cas del catolicisme com a tret identitari contra jueus i conversos a la Península ibèrica és paradigmàtic.

I el mateix deu passar amb qüestions ideològiques: l'auge de la dreta del PP a Castella (sobretot, però no només) s'explicaria també per qüestions identitàries (com la llengua i la religió) però no necessàriament ideològiques.

Em pensava que ja havia acabat les compres de Nadal però em sembla que m'hauré de fer un regal extra. Gran aportació, Missatger!

El missatger dijo...

És un bon llibre, Enric, una mica anacrònic, ja que el va escriure als vuitanta, amb una situació dels nacionalismes ben diferent, raó per la qual algunes descripcions han quedat desfasades.

Potser el més brillant d’Anderson sigui el seu estudi de països normalment menystinguts com els del sud-est asiàtic, africans o sud-americans; de fet, considera l’avantguarda del nacionalisme l’alliberament de les colònies americanes, tesis molt poc freqüent pels investigadors europeus. A més, ell està especialtizat en estudis del sud-est asiàtic. Anderson no té tant presents raons ètniques i culturals perquè analitza més aviat el fenomen com a creador de superestructures, la forja d’estructures d’estat, no en quant a fenomen cultural.

M’ha semblat un bon llibre com a reflexió respecte al nacionalisme, malgrat que com a tema d’estudi no sigui dels que més m’apassionin. Però bé, en aquests moments està movent en bona mesura el món, sobretot el nostre món...