Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

jueves, 10 de enero de 2013

Que creixin les Males Herbes


Les males herbes continuen reproduint-se i no hi ha insecticida que pugui fer-hi res, estenent-se pel jardí (oasi, en deien abans, ara a vegades sembla un desert, a vegades una jungla) de la cultura catalana. Els creadors de la revista per als nous talents del fantàstic escrit en català han decidit tirar endavant una editorial que està publicant molt bons textos a un preu de l’era de les pessetes, en unes edicions de qualitat, encara més tenint present un preu, per a dir-ho en termes publicitaris, a l’abast de qualsevol butxaca. .
El disseny de la col·lecció unitari manté una mica els trets d’identitat de col·leccions senyeres de l’edició catalana com «L’arcà» o especialment «Cua de palla». En el seu cas, vegetals ells, han triat el verd com a color de fons, elecció que els fa destacar en totes les llibreries. La vessant més pròpia d’aficionats al fantàstic la incorpora un logo de fort regust a la ciència-ficció paranoica dels cinquanta.
Pel que fa als textos, fins ara la tria és excel·lent i molt més clàssica del que seria previsible en uns editors amb afany gamberro i plaer assumit per la sèrie B: Vonnegut, un gran nom per a l’estrena; l’experimental Víctor Nubla, tota una institució dins la Catalunya més inquieta; i un dels grans de la literatura catalana del segle XX, Miquel Àngel Riera. Pensàvem que l’editorial publicaria més literatura pulp, però fins ara han preferit noms més propers a la tradició artística.
Les Males Herbes han tornat a editar la recopilació de contes de Riera La rara anatomia dels centaures. De Riera se’n recorda especialment la seva trajectòria poètica,  però l’ús riquíssim de la llengua, de gran densitat lírica, es trasllada també a unes narracions que sovint frisen la prosa poètica, sobreescrites, d’una fertilitat verbal generosa, creats amb un estil d’abarrocament textual i amb temes tant realistes com kafkians.
Els contes combinen en general aquests dos pols estilístics distanciats; en els de neofantàstic de forta presència de Kafka es perllonga la crítica social del mestre però en un entorn de capitalisme tardà, com a «Prohibit pensar», en que es narra l’angoixa provocada pel lliure pensar en un escriptor que viu al regne del pensament únic literal, on l’únic amb dret per a fer-ho és el Gran pensador dèspota; a «Socioteràpia aplicada», un graduat en Sociologia es disposa a crear una societat basada en aquest saber al seu poble natal, amb mortals conseqüències; un tercer relat ataca la tecnocràcia en la seva versió del món de les grans empreses multinacionals.
Però no és aquest l’únic registre de Riera; també hem esmentat uns altres relats de caire més realista, com el primer del recull, en el qual uns amants viuen una situació de soledat i salvatgia idíl·lica que resulta no ser tan idíl·lica; o «La declaració», en que s’ajunten elements tan perillosos com un vell matrimoni amb anys de desavinences, una escopeta i una mosca de la que en castellà es podria amb propietat que és cojonera.
Del recull destaquen especialment dos relats, un carregat d’una rara malenconia, que dóna títol al llibre, un estranyament poètic relat dels centaures que gairebé podria ser entès com una alegoria de l’aventura d’encetar un projecte editorial –hi ha més relats de fort simbolisme, com aquell mig humorístic narrant les aventures del pobre nan podent d’en Queu Pudasca.
El segon gran conte és «La segona mort», agermanat amb un relat de Mircea Eliade, «Ivan», també relacionat amb la mort al camp de batalla, metafísics ambdós encara que el d’Eliade té molt més contingut espiritual. En el relat de Riera es narren els darrers moments en vida d’un condemnat durant la Guerra Civil, que com a darrera voluntat abans de ser afusellat demana orinar.
El conte entraria dintre del gènere de la Guerra Civil, sense fugir dels judicis (tot i que no inclogui valoracions, queda clar que els «bons» són els dèbils, els que gairebé ja no tenen forces ni per a respirar, els que estan esperant la mort recordant com poden a les mares) però que no per això els botxins són animalitzats, sinó que se’ls presenta en la seva dimensió humana abans de cometre l’acte terrible de l’afusellament; neguitosos, miren a les víctimes amb una mirada obliqua.
Però és que a més de partir de la dimensió humana i no ideològica d’un acte tan essencialment atroç com l’afusellament, el text s’endinsa en el fantàstic descrivint el procés post-mòrtem del protagonista, amb una consciència que es manté però que no ho fa segons les condicions habituals establertes per la religió. 
En aquest conte i en la majoria dels altres Riera demostra un gust per la literatura feta de paraules meditades, de frases d’elaboració lenta, macerada, destil·lada amb paciència artesanal, una literatura que han tornat a portar al jardí les Males Herbes. Aquest tipus de literatura de qualitat gairebé es va acabar extingint a finals dels setanta, com tantes altres pràctiques artístiques, almenys entre el que publiquen les grans editorials, aquelles especialitzades en comerciar amb trossos de paper i tinta llunyanament emparentats amb el que abans s’anomenava literatura.
Però les Males Herbes estan tornant a brotar dins l’oasi. Desitgem que sigui per molts anys i que converteixin l’oasi en jungla feréstega. Ah, i esperem amb impaciència (benèvola, això sí) la publicació dels nous autors de fantàstic en català. 

4 comentarios:

Males Herbes dijo...

Moltes gràcies Missatger, és un honor aparèixer al teu blog.

Et fem saber que El regal de Gliese, el llibre d'en Nubla que hem publicat, és 100% Pulp (sci-fi policíaca); res a veure amb les seves obres experimentals que, d'altra banda, ens entusiasmen.

Pel que fa als nous talents estan en camí, de moment n'arriba un pel març i el següent a l'octubre, i ja en tenim uns quants a la sala d'espera.

El missatger dijo...

Un plaer y gràcies per recuperar aquest molt bon llibre d’en Riera, d’un gran nivell, fins i tot amb algun conte sensacional. L’heu encertat plenament. A veure si teniu sort amb els escriptors coetanis. Crec que si combineu literatura més pulp amb altra més experimental o de “qualitat” aixecareu una molt bona editorial de fantàstic. Per ara, i al meu parer, us n’esteu sortint amb nota. Salut!

Enric H. March dijo...

Caldrà estar atents a les Males Herbes.

El missatger dijo...

Que surtin noves editorials en català (i en castellà) amb el compromís de publicar el que ells consideren qualitat és una gran notícia, Enric. Tens raó, i cal seguir atentament la seva trajectòria.
Salut!