Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 18 de diciembre de 2012

Els cossos fantasmals del cinema. Cuerpo a cuerpo, de Domènec Font (1/2)


Domènec Font, catedràtic de teoria del cinema a la Pompeu Fabra, va escriure un excepcional assaig reflexionant sobre la representació del cos al cinema, Cuerpo a cuerpo, subtitulat Radiografías del cine contemporáneo. Mentre redactava el text, l’autor patia un càncer que, finalment, va acabar matant-lo i aquest saber es va filtrant en el text i en la selecció d’obres.
Normalment com a norma personal prefereixo no fer present el meu jo a les ressenyes del bloc, fugint de la hipertròfia del jo, el maleït joïsme tan estès dins la nostra cultura, però aquest cas mereix una excepció, ja que he llegit el llibre durant l’agonia per la mateixa malaltia d’un familiar molt estimat. Així, aquesta radiografia de la mort (i per tant la vida), de la llum i les ombres, dels graus de la malaltia, de cossos que estan i de sobte ja no estan, de la natura d’allò corporal que aparentment ocupa les pantalles –malgrat ser conscients de que es tracta únicament de jocs de llum– m’ha interpel·lat no només intel·lectualment sinó en dimensions molt més fondes. Fins i tot dintre d’aquesta societat temorosa de la mort, fins i tot aquí la mort segueix portant-nos el seu misteri i obrint-nos a un tipus d’emoció màxima.
Em sembla pertinent que la meva experiència lectora s’introdueixi a la ressenya, i per tant al text, ja que Domènec Font va utilitzar la mateixa tàctica al seu estudi, i en diferents paràgrafs, especialment els inicials (i a les vibrants aclaracions del testamentari Carlos Losilla), explica que el que al començament hauria d’haver sigut  un llibre més per a ell, en aquest cas sobre el tractament del cos al cinema posmodern, va acabar sent una feina carregada de valor vital, que s’entrellaçava amb ell d’una manera radical, al ser-li detectat un càncer que al cap del temps va matar-lo. Les exigències de les cures, d’una gran duresa i la situació del seu cos comprensiblement li van atorgar una nova manera de reflexionar. Reflexionar sobre la desaparició dels personatges a la pantalla, la nova carn o els fantasmes ha de ser una experiència molt més intensa quan la malaltia està esculpint el propi cos i anunciant la seva propera desaparició.
Ja trencada la norma no escrita de no aparèixer a la ressenya, tornaré a la indiscreció d’afegir la meva experiència personal –un cop ja empastifats per la confessió exhibicionista, el gran perill és que després Déu i ajuda aturar-la–, en aquest cas per a indicar un nou punt de contacte amb el text de Font, ja que l’estudi de Font m’és molt proper i partim de punts de vista i gustos similars. Font treballa en aquest Cuerpo a cuerpo moltes de les pel·lícules que he analitzat al meu estudi sobre el cinema fantàstic per a grans audiències, el del Nou Hollywood o el de l’era blockbuster, com a propagador d’una mentalitat neoliberal, o com a creador de metàfores terrorífiques basades en el monstre Mercat. Poques pel·lícules tan significatives d’una època com les dels ultracossos, els zombies de Romero, o autors que tan bé han pres el pols al moment com Von Trier, Cronenberg o Lynch.

6 comentarios:

Enric H. March dijo...

Molt interessant la perspectiva. Potser el cinema és l'art que dóna més joc interdisciplinari i val la pena ficar-s'hi per descobrir tot el que s'amaga sarrera d'unes imatges que narren més que no pas s'acostuma a explicar des de la crítica dedicada més als aspectes comercials.

El missatger dijo...

Bon dia, Enric.
Podríem simplificar-ho en que Font analitza el tractament donat al cos al cinema fantàstic i al cinema d’autor de diverses cinematografies, no només la nord-americana i l’europea sinó també en especial l’asiàtica, durant les darreres dècades. Un molt bon llibre i de lectura àgil. També pot resultar molt útil per a conèixer pel•lícules i directors de talent i llibres de reflexió estètica i cinematogràfica de qualitat.
Salut!

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

Missatger (i de passada Enric Smart!).
Bona ressenya...en Domènec Font! Quan erem quasi adolescents a Premià feiem coses tant privilegiades com anar al cinema fòrum (erem uns jovenets de 66/18 anys) i algunes sessions estaven introduides per el mestre Domenec Font (un ritual d'iniciació que perdura i ens marca). Bon post!

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

per cert Smart-March i Missatger, canviant totalment de registre: el bogardisme ens està vinculant a la tercera dimensió: ja heu signat en el llibre d'honor de Tito Vilanovsa?

Enric H. March dijo...

Àngel, quins temps aquells que anar al cinema era alguna cosa més que pur entreteniment!

Ja m'he passat per can Bogarde, faltaria més!

El missatger dijo...

Tens raó, Àngel: tot un privilegi que Domènec Font us introduís les pel•lícules.
El bogardisme no defalleix en el seu objectiu social.
Salut!