Pensament visual, Maneres de veure (o de mirar), de J. Berger, (i2)

Un altre capítol de Ways of seeing es centra en la pintura a l’oli i la seva intrínseca atracció cap a l’element material mostrat al quadre, exhibit en el seu esplendor. Aquesta força que té per manifestar la qualitat material de l’objecte va anar lligada –i les obres a l’oli van ser molt proclius- als valors de la classe dominant durant el seu període d’apogeu, del 1500 al 1900, aproximadament.
A la pintura a l’oli la materialitat dels cossos i objectes s’emfatitza per a fascinar al públic al que majoritàriament anaven dirigides les obres, les classes dominants dels quatre segles; les tècniques que permet l’oli afavoreixen aquest èmfasis en allò corpori; hi ha un desig evident de plasmar les possessions de les classes dirigents, tant pel que fa als gèneres més «realistes» (els gèneres dels natures mortes, on es pintaven les mercaderies que es posseïen, o els retrats dels terratinents anglesos amb els seus latifundis com a fons), com dels gèneres més «idealistes» (els mitològics del barroc o les fantasies pompiers i un llarg etcètera).
Les relacions entre els paisatges, fins i tot els més aparentment bucòlics, i els valors de la classe dominant des del XVI poden deduir-se per exemple de l’estudi de l’art flamenc realitzat per Alpers a El arte de describir, on es vinculen les obres flamenques del XVII a les noves teories científiques de l’època; això sí, la visió d’Alpers no conté la crítica que sí afegeixo: la ciència també ha actuat com a eina d’aquesta mateixa classe citada. Durant els passat segle es van patir les macabres conseqüències d’aquesta relació.
Algú podria argumentar que la tesi de Berger (que jo he ampliat més que no pas el propi autor) conclou al 1800 i no al 1900; ara bé: no continuen sent els retrats de la burgesia pintats pels realistes o els impressionistes retrats d’un món i dels objectes que el caracteritzen?

Al darrer capítol es pretén crear una polèmica amb la base conceptual de les imatges publicitàries. Les imatges comercials hereten la condició glorificadora de la pintura a l’oli segons la tesi de Berger. Totes dos ofereixen un recull de motius idèntics, com per exemple la visió bucòlica de la natura, la nostàlgia d’allò mediterrani, repeteix la seva manera de presentar als amants, copia gestos i el que denoten... els anuncis dels perfums no es troben tan allunyats de l’exuberància il·lusòria d’una pintura amb una festa galant rococó i les models de convencional sensualitat enaltida semblen pintades per un pompier.
Per comprendre millor l’obra de Berger cal tenir present que es va produir i escriure als setanta, quan el capitalisme encara no havia iniciat la seva darrera i més quinta essencial versió: el de la bogeria de la enginyeria financera que va substituir a la publicitat com a nodridora del sistema, creant ambdós falses il·lusions per mantenir el gir de la roda.

Per concloure, apuntar que existeix traducció al castellà a l’editorial Gustavo Gili però per desgràcia encara no s’ha publicat en català: un nou cas de títol crucial per al pensament de les darreres dècades que no té traducció al català. Qui és el valent que el publica? Manquen més editorials que, com Accent, tradueixin i publiquin aquests llibres fonamentals.