Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

lunes, 15 de agosto de 2011

Lost como síntoma (1) Follow the leader

Las teleseries ya hace décadas que ocuparon el lugar del cine como principales espejos en los que se reflejaran los sueños de una sociedad. Productos de consumo masivo, denotan lo que anhela y lo que rechaza la audiencia media. La serie más exitosa de los últimos años, Lost, sirve como mejor ejemplo precisamente avalada por su éxito –la audiencia la ha escogido como referente. En ella se constata qué concibe como prioritario tanto la industria del entretenimiento estadounidense como el público global.
En Lost el avión que contiene a toda una microsociedad postcapitalista se estrella contra una isla desierta. El sistema se destruye y queda la supervivencia en un entorno salvaje, en el que habrá que establecer nuevas reglas hasta que alguien venga a rescatarlos. Pero las nuevas reglas calcarán las viejas. Prácticamente la primera decisión que toman los supervivientes consiste en crear líderes, de hecho la misma decisión que toman los pocos vivos en Walking dead y en tantas otras ficciones de acción americanas. Se diría que el lenguaje comercial americano no sabe funcionar sin el héroe romántico que guía a la grey. Llámese George Bush Jr., llámese Obama, poli malo y poli bueno, según el esquema de las buddy movies policiacas
Así pues, lo más importante consiste en establecer un líder… ¡y qué héroe, el de Lost! El prototipo por excelencia en el imaginario televisivo: su excelencia el doctor, salvador de vidas como profesión. Cuántas vocaciones de televidentes excesivamente impresionables habrán atraído hacia la carrera médica las teleseries. Y cuánto daño habrán hecho a la medicina real.



Alrededor del héroe se distribuyen círculos concéntricos de personajes en importancia decreciente cuanto más se alejan del líder; primero se hallan los delegados del consejo de administración, su círculo de confianza, a quienes les suceden las peripecias, con voz pero cuyo voto vale menos que el del líder (al fin y al cabo él sabe lo que les conviene); luego están los consumidores, que existen para que la empresa rinda beneficios.



Los planos cinematográficos del método clásico de Hollywood siguen esa jerarquía: el centro lo ocupa el líder-estrella-héroe, sus amigos lo rodean y el resto son extras para acabar de rellenar el plano. O el pastel. Y para morir en caso de que se necesite un poco de tensión dramática. Estos extras de Lost han de aguardar en el campamento hasta que lleguen los héroes y les expliquen la parte comunicable de sus hazañas; eso sí, realpolitik, y si la información es confidencial, se les niega, ya que la información se da o no dependiendo de lo importante del escalafón social que se ocupa; en consecuencia, el líder es quien más sabe, sus subalternos saben bastante, y aún filtran más a conveniencia los datos al comunicarse con la base de la pirámide, el resto del grupo. El fantástico como alegoría política de primer orden. Hace años lo llamaban democracia representativa, aunque ahora lo llaman calmar a los mercados.

6 comentarios:

Òscar Roig i Carrera dijo...

Vaig arribar a la conclusió que "Lost" era una mica "fast food" i no em va agradar el final. Massa guapos i guapes estadísticament per un accident d'avió, aquesta era la cosa més estranya que passava a l'illa i no se'ns va donar cap explicació vàlida al respecte. De totes maneres, no me'n penedeixo d'haver-la seguit: s'ha de reconèixer que era endiabladament entretinguda i força novedosa en algun dels seus plantejaments.

I això del canvi d'idioma té explicació que es pugui saber?

El missatger dijo...

Et confesso que encara vaig per la segona temporada. L’estic veient pels dvd’s, així que no tinc ni idea d’això del canvi d’idioma: la veig sencera en V.O.S.

Tinc que confessar-te una segona cosa: no m’agraden gaire les sèries. Això de que mitjançant uns trucs argumentals força primaris et mantinguin atrapat, existint llibres, pel•lícules, vida, etc., no em convenç gaire. A més, després de Twin Peaks o la Dimensió desconeguda és difícil que t’agradi una sèrie. I Lost, per molt que diguin, ni s’assembla gaire a Twin Peaks ni té la seva qualitat.

Pararia de veure-la ara (la segona temporada és molt pitjor que la primera), però vull veure alguns dels trucs que utilitza a les posteriors. Per ara, unes estructures calcades a les de Stephen King: protagonisme col•lectiu, molt arrelades a l’imaginari mig, i combinant argument present amb retrospectives. It fet telesèrie.
L’estic veient per a un treballar que vull preparar l’any vinent.

També estic veient The Wire i la supera de llarg. De fet a l’alçada de les millors, almenys les dos primeres temporades, les altres encara no les he vist.

Salut!

Òscar Roig i Carrera dijo...

Home, això del canvi d'idioma anava pel teu article, veig que no ho has pillat!

Jo també l'he vist en dvd. La tercera temporada de "Lost" és la millor per mi, o sigui que aguanta una mica més. A mi sí m'agraden molt algunes sèries! Twin Peaks i la DD també les vaig seguir, però fa tannt de temps i doblades que, francament, se'm fa difícil opinar. Òbviament totes dues també van ser innovadores i interessants en el seu moment.

El missatger dijo...

Bon dia, Òscar.
Una de les raons d'existència d'aquest bloc és anar agafant la mida al català escrit; fins ara escrivia majoritàriament en castellà. En sóc força més competent.
A més, també depèn del destí final de l'escrit. Aquest vull afegir-lo a un treball que intentaré escriure sobre cinema fantàstic des de finals dels setanta i pensament “neolliberal”, i segurament l'escriuré en castellà.
Pel que fa a Lost, provaré amb algun capítol de les següents temporades i continuaré mirant o no depenent d'ells.
Salut!

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

Lost està bé, Twin Peaks+D.Desconeguda+The Wire ja són paraules majors i mira que, com tú, això de les sèries no és el meu fort...

El missatger dijo...

La decepció s’origina en el meu cas en que les expectatives al voltant de la sèrie eren molt altes. Havia llegit articles acadèmics que la comparaven amb Twin Peaks, que parlaven del seu atreviment, de la seva ruptura respecte a les formes clàssiques, i m’he trobat amb una sèrie de correctíssima factura (deguda al pressupost), d’una estructura bastant convencional, almenys fins a la segona temporada, i un joc entre els personatges bastant estereotipat.
Això sí, la primera temporada és molt millor que la segona, i com és aquesta la que tinc al record... continuaré amb la tercera, a veure si la cosa millora. La primera m’havia deixat força satisfet, però la segona... fast food allargat per raons comercials presentat com si fos l’Ulisses. Moltes escenes les he passat a 8x. Esperem que amb la tercera la cosa tiri cap amunt.