Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 2 de julio de 2011

Més notes sobre Aby Warburg

Breu resum d’alguns trets fonamentals de l’estètica d'Aby Warburg, basats en l’assaig «El concepto de Kulturwissenschaft en Warburg y su importancia para la estética», inclós en La elocuencia de los símbolos, d’Edgar Wind.
Amb Warburg es va iniciar tota una nova manera de concebre l’art plàstic. Per a ell, les imatges estaven relacionades amb el seu contingut religiós, poètic, cultural, polemitzant en això amb les teories formalistes en boga en el món acadèmic de la seva època, amb Riegl o Wolfflin com autors principals. El Formalisme allunyava les imatges artístiques del seu contingut cultural o dels seus creadors, privilegiant l’anàlisi dels seus trets estilístics formals.
Amb les seves propostes Warburg va iniciar l’escola iconològica, al proposar l’estudi del marc cultural que permetia entendre l’obra segons la cosmovisió dels que l’havien creada o del públic a qui anava dirigida, sense oblidar, és clar, els inevitables anacronismes. Una de les seves primeres influències va ser Burckhardt amb els seus estudis sobre el Renaixement, influència evident en aquest punt. Per això Warburg es va posar sota l’advocació simbòlica de la deessa Mnemosyne, la memòria que posa a cada nova generació en relació amb les altres, estudiant també les formes plàstiques preexistents i latents en totes les èpoques. Probablement aquesta faceta d’interrelació entre les diverses branques culturals i la voluntat reflexiva expliquen l’èxit de Warburg entre els filòsofs o els historiadors de l’art d’ànim filosòfic.
A més de polemitzar amb el Formalisme, un altre tesi forta que fonamenta el mètode (entès en un sentit lax, ja que no va pretendre ser sistemàtic) de Warburg el trobem en les seves controvèrsies al voltant del símbol, unes reflexions sobre el símbol que caracteritzen l’estètica dels grans teòrics alemanys des dels romàntics fins a Gadamer. Seguint a Vischer i amb punts en comú amb Benjamin, el símbol per a ell implica la unió entre dos elements aparentment separats, mentre que en l’al·legoria hi ha una separació d'essències que queda a la vista mitjançant la partícula comparativa (el llamp és la serp al cel, exemple de pensament màgic o simbòlic; el llamp és com la serp del cel, pensament discursiu lògic al·legòric). Entre aquests dos pols s’hi troba el llenguatge poètic i la imatge artística, l’acte ritual a un costat, el concepte fred a l’altre, i l’art fent servir ambdues opcions.
L’art prové del més originari de la persona, d’una confrontació entre la vitalitat energètica del símbol dionisíac i l’ordre apol·lini imposat per l’intel·lecte distanciador; en aquesta teoria de Warburg es nota l’influx de Nietzsche, establint una bipolaritat entre inspiració i obra acabada. De la tensió entre els dos pols sorgeixen les variacions continues de les formes en la història de l’art. El més interessant d’aquesta història es produeix en períodes de crisi, al exacerbar-se la tensió entre els dos pols, aportant així energia a les obres -i als artistes. Malgrat partir de Nietzsche, la valoració d’aquesta energia és una de les aportacions principals de Warburg.
Un tret singular i original de Warburg va ser la seva recomenació d'atendre tant al gran art com l'art mediocre, ja que aquestes formes de menor qualitat estètica sovint es mostra el seu contingut de manera més manifesta al mancar-li les sofisticacions tècniques del gran artista. A més, l’estudi no es té que conformar solament amb els artistes sinó analitzant altres oficis vinculats com els mercaders, els compradors, els comitents (teòrics que planificaven els programes que després els artistes duien a la pràctica pictòrica), etc. Per Warburg s’havien d’estudiar els marges, els casos particulars, les anomalies, la mediocritat, ja que eren reveladors més directes de la cultura on van néixer. En aquest punt no queda gaire lluny de l’atenció al fragment i l’elogi del drapaire de Kracauer i Benjamin i resulta una de les altres aportacions a l'estètica del pensador alemany d’arrels culturals jueves.

2 comentarios:

David dijo...

Un apunt fantàstic, Missatger! He de llegir Warburg aquest estiu, com sigui! Mentre llegia el que expliques al darrer paràgraf (sobre l'atenció que cal prestar a l'art mediocre), m'ha vingut al cap en Benjamin, i, és clar, l'has acabat citant. Salut!

El missatger dijo...

Bon dia, David.

Estava llegint l’assaig de Wind i se’m va ocórrer escriure una breu ressenya informativa express.

La vinculació del pensament warburgià a altres teòrics són meves; si hi ha error, sóc el culpable. El Benjamin més tradicional, el interessat per la màgia, pel saber ancestral, pels substrats culturals, té molt a veure amb Warburg; el polític menys.


Aniré afegint més entrades mentre recullo sondes de l’oceà Warburg.

Salut!